s.

En Felicià Puig i Trèmols seia a la seva butaca, amb els ulls tan buits com la copa de conyac que agafava sense esma. Mirant al buit sense veure-hi res, els seus pensaments anaven teixint un intrincat garbuix del qual només entenia una cosa: que tot se n’havia anat a la merda.

Quan era jove, sempre havia somniat ser ric i poderós i important, com li havien dit que havia estat el seu avi, un industrial tèxtil en tots els seus estereotips: ric, explotador, sense escrúpols, amb visió pel negoci, algun que altre vici imperdonable i una intel·ligència freda i afilada com un bisturí. Quan, en una de les comptades ocasions asseia el seu nét als seus venerables genolls, li parlava de la necessitat de ser inflexible i mirar pels diners, de la llei del més fort i que la pietat era pels mossèns. La força de la seva convicció pràcticament hipnotitzava Felicià, que assentia amb el cap mirant-se’l embadalit. Es va prometre que seria com ell, costés el que costés.

I ara ho havia perdut tot. Primer el seu fill, aquell que mai va saber estimar tot i descobrir-li trets seus en un gest, una mirada, unes paraules. Després la Rita, la nineta dels seus ulls, la que va dir ‘papà’ als sis mesos deixant a tothom de pedra, la que li venia plorant quan s’havia esgarrinxat el genoll. I, simultàniament, havia anat arrancant trossos de cor a la Teresa, fins que ja no n’hi quedava res. Ella li feia pagar aquesta absència amb el seu silenci. Quan sopaven, només el soroll dels coberts demostrava que estaven vius. I quan anaven a dormir (tot i que des que va marxar el Sergi ja no permetia que se li acostés), es girava i callava davant les preguntes del seu marit. Tot i que feia veure que dormia, ell la sentia plorar de matinada.

Era un home infeliç i sobretot sol. La seva cobdícia ho havia espatllat tot. Tot i així, la seva feina era ara l’únic que li quedava. Es va imposar per missió resistir els anys que li quedessin, en un matrimoni buit i sense fills si era precís. Es buscaria una amant o alguna cosa similar i passaria poc temps per casa. Es gastaria l’herència que estava reservant per la Rita i el seu fantàstic (ex) xicot i la dedicaria a passar-s’ho bé.

Just en aquest moment de amarga i patètica determinació, mentre se servia una altra copa amb energies renovades, la Teresa va entrar al menjador, silenciosa com una ombra, i se li va plantar davant. Ell va alçar la vista, debatint-se entre el temor i la curiositat per les primeres paraules que li diria des que la Rita va fer la motxilla i va donar un cop de porta. Ja no tenia els ulls inflats de llàgrimes, sinó que hi lluïa una serenitat perillosa.

- La venjança és un plat que se serveix fred. Continuaré amb aquesta farsa de matrimoni fins que et pensis que t’ho he perdonat tot. I el dia més inesperat… -va arrabassar-li la copa de cristall de Bohèmia i la va estrellar amb fúria contra el parquet. En Felicià va fer un bot, protegint-se amb els braços dels milers de fragments que se’n van desprendre- el dia més inesperat, lamentaràs com mai has lamentat res tot el que m’has fet, fill de la gran puta.

Va agafar la bossa i va marxar al carrer, deixant el seu marit atònit, hiperventilant i amb un tall que li sagnava lleument, tacant poc a poc el terra sembrat de vidres.

*

 

 

m.

Des dalt dels prestatges de la cuina, un objecte gran que, per falta de llum, la Rita no va saber identificar, va caure rebotant per tots els prestatges, fent rebombori per allà on passava i, finalment, un estrepitós espetec, un terrible soroll metàl·lic, va deixar tota l’habitació en silenci.

-Sergi? – va dir la Rita, tapant-se una mica el cos gairebé nu amb la manteta del sofà.

-No… sóc en Jan… perdona, t’he despertat, oi? No ho volia, però és que estava buscant una pastilla i… això està tan mal endreçat!

-No tranquil, no m’has despertat. Si no dormia tampoc. No puc dormir.

-A mi em passa, ara mateix venia a buscar una valeriana… jo no hi crec massa, però el teu germà sempre insisteix en que li va tan bé…

-Sí, ell dorm millor… vull dir que a casa ell era el de la migranya i jo la de l’insomni.

-Doncs jo sóc de les teves… hi ha nits que em poso a composar a les tres o les quatre. No sé, sempre va bé aprofitar el temps perquè sinó l’avorriment és pitjor.

-Sí, clar… però jo demà m’he de llevar força d’hora, i llavors és més angoixant encara. A més, només em falta demà arribar amb mala cara… que amb la llengua llarga que té la gent a l’escola i després del dia d’avui…

-Sí? Avui ha estat molt terrible?

-Sí… força… bé, suposo que en Sergi ja et va explicar tot el que em va passar i perquè sóc aquí…

-En Sergi només em va explicar que el seu, bé el vostre, pare havia fet de les seves i que si et podies estar aquí una temporada amb nosaltres. Però no me va dir res més.

-No? Que correcte que pot arribar a ser el meu germà… doncs mira, t’ho explico una mica per sobre, sí? –La Rita començava a sentir-se molt còmode, havia passat un dia horrorós, i de cop i volta, en aquell sofà vell, en un pis minúscul del Raval, on mai s’hi hagués pogut imaginar vivint, es sentia ben acompanyada, escoltada, la seva xerrameca tornava a agafar el ritme incontrolable habitual- … llavors el pare em va fer portar en Carles. A mi em va semblar estrany, perquè fet i fet en Carles no pintava res allà, però vaja, com sempre s’havien portat bé i el pare del Carles jo sé que, fa anys ja, quan el pare havia tingut problemes l’havia ajudat… Total, que truco el Carles i està amb una tia, una tal Marina, quan ell m’havia dit que es pensava passar el dia tancat a la biblioteca que tenia exàmens…

Era tan maco en Jan, fins i tot amb els cabells tots despentinats i amb aquell pijama, que no era més que un pantalonet de cotó gastat d’un color fosc, blau marí segurament; i els seus ulls verds, aquell verd felí que brillava fins i tot dins la negror de l’apartament que, a aquelles hores, només gaudia d’aquell núvol lumínic que ronda les grans ciutats.

-I des de que li vas dir que et deixés, que no volies saber res d’ell, n’has sabut res?- Va dir en Jan reprenent el fil de la conversa que la Rita tan sovint perdia o deixava a mig acabar- Vull dir, ha fet el que li vas demanar o ha intentat parlar amb tu?

-Em va estar trucant ahir, però vaig apagar el mòbil. Al matí tenia milers de trucades i tres missatges! Feia temps que no m’enviava tants missatges seguits. Però no deia res; deia que quedéssim, que ell no tenia res a veure amb els plans del meu pare, i que m’estima i tot això… De tota manera fa temps que ja no l’estimo. Sé que sona lleig dit així, però és veritat. No sé què li veia abans, bé sí… però ja no li veig res, no m’atrau i tampoc m’entén; som massa diferents.

-Sí, ja veig què vols dir. Suposo que no poden durar tota la vida aquestes relacions d’adolescents –el to dolç propi d’en Jan va prendre un cadència desdenyosa- Per què, quant de temps feia que sortíeu?

-Des que jo tenia catorze anys. Ara en tinc disset, quasi divuit, així que prop de quatre anys! És que són molts anys! Totes les meves amigues estaven acostumades a ell, bé a totes els hi agradava una mica, durant un temps van haver-hi enveges i alguna baralla, però ara ja era membre del grupet de sempre… bé, ja ens hi veies tu, allà al bar –La Rita es va posar vermella, i tapant-se la cara amb els cabells es va tirar enrere, enfonsant-se dins del sofà. Es va crear un breu silenci-.

-I, per què deies que el dia havia anat tan malament? Ha aparegut el teu pare o…-va dir en Jan, trencant aquell silenci que si s’arriba a allargar, s’hagués convertit en un mur de gel-

-No, del meu pare ni rastre. Ni de la mamà. La mamà m’ha enviat un missatge al matí, preguntava com estava, que suposava que estava amb en Sergi, que no volia que això durés molt, que les coses s’arreglarien, que m’estimava i que no em volia perdre. Un pèl dramàtic, però la mamà és dramàtica, ja li agrada tot això, però no és mala dona. Doncs l’escola, sí, he arribat i tothom em mirava amb cara rara, entre sorpresos, compassius i a la vegada amb cert menyspreu. Em sentia molt incòmode. Llavors ha vingut l’Olga, aquella noia alta i una mica rossa, saps? Força primeta. I m’ha dit que tothom sabia l’escàndol que havia muntat a l’hospital i que havia marxat de casa. A més ho deia amb força naturalitat, com si no fos allò el que li interessés tractar, i no, no era allò, ella volia parlar-me d’en Carles! Té tela, eh? Perquè ella al principi el criticava, el criticava molt i davant meu. Després es van fer amics, i ara diu que són molt amics. Doncs res, que ha vingut i m’ha dit que no li podia fer això, que ell no es mereixia aquell tracte, que encara com ell estava amb mi podent estar amb qualsevol altra, i que jo no podia ser tan superba de tractar-lo així! T’ho pots creure? Això just abans que entrés la professora; i així, tot el dia. Al sortir m’ha semblat veure’l amb el cotxe, al Carles, les nenes s’hi han acostat, però jo he marxat corrent a buscar el metro per venir a petar aquí. No sé, suposo que serà qüestió d’acostumar-m’hi… tampoc queden gaires dies d’escola, així que poc a poc i anar fent. A més d’aquí una setmaneta ja ni se’n recordaran, hi haurà qualsevol altre merder on ficar el nas.

-Se’t veu forta després de tot, sembla que ho superaràs ràpid. I bé, ja t’ho va dir en Sergi, però aquí de moment t’hi pots quedar. Ja veus que no t’oferim gran cosa tampoc.

-Que no? No et pots imaginar com de còmode se’m fa aquest sofà ara mateix! Ah i tranquil que en quan trobi feina em poso a treballar i col·laboraré amb les despeses i el lloguer i tot. Que de fet, si coneixes alguna feina o algú que n’ofereixi, no sé ben bé què puc fer, suposo que cambrera o ajudant en un despatx… També havia pensat en anar a alguna botiga, a veure si necessiten dependentes.

-Tranquil·la Rita, de veritat. Ara per ara centra’t en acabar els estudis, després la sele i llavors ja pensaràs en treballar. Tot i així, jo si sento alguna cosa t’ho dic.

-Sí, merci Jan. És que no vull viure de gorra, saps? De moment em puc encarregar de fer la neteja o alguna cosa així… us puc cuinar també. Hi he estat pensat ara que no dormia, faré totes les feines per compensar.

-Ja! Encara t’haurem de pagar a tu al final…-en Jan va veure com la Rita començava a apagar-se, cada cop més estirada en el tros de sofà on s’estava-. Ei, vaig tirant cap al llit, val? Que si no, no et deixo dormir i demà no hi haurà qui ens desperti. Bona nit Rita.

-Bona nit Jan, fins demà quan tiris la farmaciola un altre cop.

Va fer un gest amb el braç que la Rita va poder veure clarament. Els seus ulls s’havien acostumat a la foscor i ara podia veure totes les formes i figures del menjador i la cuina. Va tancar els ulls i es va arronsar, tot tapant-se els peus amb la manta. Estava cansada, però se sentia tranquil·la i agust.

__

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

s.

El Sergi va obrir la porta, després de sentir el timbre insistent (”Ja va, ja va”). Atònit, es va mirar la Rita a l’altra banda del llindar amb cara de circumstàncies i una motxilla immensa.

- Rita? Què passa?

La noia va esbufegar, desviant cap a un costat el serrell rebel. Va entrar, deixant el seu germà totalment descolocat.

- S’ha muntat una Sergi… Déu meu. El papà és un imbècil.

- I ara te n’adones. Què ha passat?

***

Asseguda al sofà, amb el Sergi al costat fent-se’n creus i en Jan escoltant d’incògnit mentre eixuga plats a la cuina, la Rita acaba la història.

-… i per acabar, va el molt cabrón i li deixa tot al Carles. Al Carles! Ni que estiguéssim casats! He agafat tot el que he trobat i he decidit que jo en aquella casa no hi torno a posar els peus, mai més. Em sap molt greu per la mamà però sé que amb el temps ho entendrà.

- I véns per quedar-te.

- Siusplau.

- Si no tens inconvenient en dormir al sofà, per mi pots estar tot el temps que vulguis Rita.

Va abraçar el seu germà amb totes les seves forces, tremolant encara de la ràbia que li provocava explicar la història, fent-la irremissiblement certa.

- Gràcies Sergi. Per descomptat us ajudaré a pagar el lloguer quan trobi feina.

- No pateixis, fins ara ens les hem arreglat molt bé en Jan i jo. Oi Jan? - havia tret el cap per la porta, impacient per saber el desenllaç d’aquella situació.

- Eh? Sí, sí, oi tant.

- La meva germana es quedarà vivint amb nosaltres. A casa hi ha hagut merder, per variar. Definitivament, el Felicià és imbècil- la Rita no sabia on ficar-se. Hauria d’aprendre a no posar-se vermella en presència de si havia de viure allà.

- Bé, escalfaré una mica més de macarrons. Van bé, oi?

- Sí sí i tant!-la Rita s’apressa a girar-se.- Sergi, on puc deixar les coses?

- Uui, aquí espai poc, però vaja, vine que faig lloc a l’armari. T’has portat mitja casa eh!

Aquella nit, dormint al sofà, tot i amb les cames arronsades i clavant-se-li vés a saber què a l’omòplat (cap a altes hores de la matinada va descobrir que era el comandament a distància), la Rita va pensar que a partir d’aquell moment, la seva vida havia canviat cap a millor. Dirigint un somriure al sostre, es va acotxar com va poder i va adorar mentalment el seu germà, al qual sentia roncar a través de la fina paret.

Pel contrari, qui no va poder aclucar l’ull va ser la Teresa. Amb el seu marit encara a l’hospital, dormia sola, tot i que si hagués estat allà, l’hagués apallissat. Els dos fills que tenia havien marxat de casa, i tot per l’imbècil del seu marit. Un divorci suposava un daltabaix social, però igualment, pensava fer-li-ho pagar, a aquell cretí. Pensava fer-li-ho pagar molt car. Entre llàgrimes i sanglots, va dibuixar un somriure amarg, mentre s’esgarrapava fort els braços.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

 

Sobre la arbitrariedad del signo lingüístico

Perdonen los lingüistas,
pero si digo “frío”
la í me aguija igual que si una abeja.

Con tan solo decir “despertador”,
un terremoto a escala me sacude.

Cuando pronuncio “sueño”,
mi paladar se llena de legañas
y hasta la propia tilde marejada
se demora en la espuma de las sábanas.

Me dirán que es casual, pero “caballo”
es la palabra que mejor relincha,
la noble “burro” como que se atora
en el barro cansino de las erres,
la palabra “paloma” bate alas,
“gorrión” bebe de un charco en el camino.

Perdonen los lingüistas, pero mienten
cuando dicen que “rosa” y “azucena”
podrían haber sido “cardo” y “zarza”.

Y sobre todo sigo aún pensando
que cuando digo “tú” solo podría
decirlo de ese modo en que lo hago:
con un temblor de pájaro al empiece
y la boca pequeña al acabar.

Andrés González Castro

*

 

a.

En Sergi va sortir fent ziga zagues de l’habitació i instants després estava escarxofat al sofà al costat d’en Jan amb una cara que parlava per si sola. Odiava aquella migranya que entrava dins el seu cervell, que l’oprimia i l’intentava esprémer com si es tractés d’una taronja… I sabia que el missatge de la Rita l’havia intensificada; sabia que algun dia hauria d’enfrontar-se al problema, algun dia hauria de decidir refer tot allò que entre el seu pare i ell van desfer per complert, però volia que aquell dia fos molt llunyà. El fet era que ara el futur molt llunyà potser no existia pel seu pare, i una pressió el comprimia per dins… el feia sentir entre responsable i enrabiat per tot plegat: per una banda volia oblidar-se’n, en Felicià només havia estat un element nociu per la seva vida, i el millor que podia fer era desempallegar-se’n. Per altra banda, però, era el seu pare, i la veueta de la mala consciència el gastava per dins, l’intentava fer canviar d’opinió: una visita acabaria amb el problema… una simple visita de cortesia, quatre paraules maques..no, no era lògic, no tenia sentit, no tot són paraules maques en aquesta vida!

En Jan es mirava a en Sergi amb cara de preocupació. No havia obert boca i estava commocionat observant alguna cosa molt més enllà de la pantalla de televisió, estava simplement pensant, reflexionant, fent i desfent idees.. Ell no podia intervenir-hi, sabia que en Sergi havia de dur per dins aquests pensament, el coneixia prou bé com per saber que no obriria la boca per a explicar-li, sabia que la presència en silenci era la millor solució per aquell moment, en recordava uns quants així. En Sergi va esbufegar, va tancar els ulls, i es va mirar en Jan:

-    La migranya no em deixa viure… em sembla que el millor serà una dutxa d’aigua freda.

S’arrossegà fins la dutxa, entrà, i deixà córrer l’aigua per sobre el seu cap…

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

m.

- Passa Carles, sí Rita tu també.

Amb els cabells ondulats mal lligats en una cua de cavall que no recull mai aquell floc de cabells que té per cerrell, massa llarg per passar desapercebut, massa curt per formar part de la resta, la Rita dubta uns segons amb la mà al pom de la porta, sigues forta.

- Rita nena, entra.

En Carles intenta donar-li la mà, la Rita l’esquiva i entra, deixant el noi de cara la porta, que la tanca amb la mà que volia agafar la Rita.

- Bé Carles, seu. Rita deixa seure a en Carles, no creus nina?

- Com està Felicià? Em va deixar molt preocupat, quasi no vaig dormir la nit del dimecres, i no sap com n’és de perillós això, amb tots els exàmens a sobre… El dijous vaig voler venir però la Rita, bé ja sap com d’assenyada és la seva filla: “ves a estudiar carinyo, ja li daré records al papà de part teva”.

No podia. Serà hipòcrita el cabron? La repugnava, sí. I aquella camisa blanca i blava a ratlles que li havia regalat ella per Nadal, recordava la il·lusió amb què l’havia comprada, com imaginava la seva cara al veure-la, i ara la molestava veure’l amb ella posada.

La cara d’en Felicià era cofoia, sembla que sota aquell bigoti (mal retallat per la deixadesa pròpia dels hospitals) s’hi podia intuir, fins i tot, un somriure. Quan va obrir la boca però va tornar a fer aquell posat seriós i un to molt semblant al que feia poc havia dirigit a la seva filla va dir:

- Carles, he tingut una experiència propera a la mort. Afortunadament me n’he sortit però no cal anar jugant amb la paciència del Senyor.

- No digui això home, si vostè és fort, això han estat contrarietats, massa tensió…

- Bé, mai se sap quanta tensió et poden fer aguantar. Però bé, anem al què ens ateny. Com bé saps, tu sempre has estat un membre més de la nostra família, de petit jugant per casa, sempre donant exemple dels teus excel·lents modals; més tard vas ajudar-nos amb el problema de… -el seu puny es tancà enduent-se un bon tros de llençol,les faccions es van aguditzar- el problema d’el Sergi i tot plegat. Després ens vau fer el millor regal quan vas acceptar la nena de nòvia, recordo que en tenies un fotimer darrera, però bé quina més maca que la meva princesa? -i va dirigir una breu mirada a la Rita que vessava orgull- bé, no cal que digui que has estat sens dubte el fill modèlic que, desafortunadament, no he tingut…

La Rita no podia seguir escoltant. Li feia mal el pit, s’ofegava, i notava com, calentes, unes llàgrimes lluitaven per sortir sota els ulls. Va tancar els ulls i imitant el gest del seu pare, va arreplegar un tros de llençol. Respira, escolta, silenci, respira.

- …així doncs, vull que sàpigues que he firmat perquè, un cop mort i enterrat, l’herència us vagi a tu i a la Rita, els meus fills.

Dins seu, un núvol espès havia omplert tots els pulmons de la Rita, l’ofegava per dins i, alhora, notava com una esquerda l’estava partint, com es feia a bocins una part d’ella.

 

 —

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

MI RACIÓN DE ALEGRÍA

Defiendo la alegría,
la precaria, amenazada,
difícil alegría,
al raso, limpia, en cueros,
mi ración de alegría.
No me arrastréis al pozo
de las verdes culebras.
No os arrojo a la cara mi alegría,
os la tiendo tan sólo
como una débil luz, como una mano.
No es ningún baluarte
ni ningún ofensivo privilegio,
es mi único utensilio cotidiano,
mi tela de labor.
No tengo otra bandera
y ostenta unos colores ya un poco desteñidos;
mirad que la levanto a duras penas,
contra viento y marea,
sin sombra alguna de provocación.
Es parcela pequeña, minifundio,
terreno sin cercados ni aparceros
que aro, riego y abono por mí misma,
don fe, de sol a sol.
Tomad el pobre o rico,
el cuestionable fruto
que desde ella os ofrezco,
pues sólo desde aquí
os consigo mirar, ayudar, entender,
poner tal vez en claro alguna cosa.
No me la reprochéis ni adobéis de negrura
como un reducto inmundo, segregado;
ved que no la defienden ni pinchos ni alambradas
y que podéis pasar aquí conmigo al sol.
No me arrastréis al pozo de las verdes culebras.

Carmen Martín Gaite

 

s.

La Rita es va quedar mirant la ciutat a través dels vidres bruts de l’hospital. Inconscientment, s’estava mossegant els llavis amb molta ràbia, i quan se’n va a donar va notar el metàl·lic gust de la sang. Odiava el Carles per imbècil, a la Marina per bleda, al seu pare per materialista i a ella per estúpida. Per estar amb aquell sense saber ben bé per què, per inèrcia, per comoditat, per compromís, per qualsevol cosa menys per amor. Per fer veure que tot anava bé i mirar-se en Jan quan passa a demanar què volen.

Potser no seria tan greu tot plegat si el papà no fes tan evident la seva preferència del Carles per davant del Sergi. El Carles era el fill que el senyor Trèmols hauria volgut tenir; el Sergi, el que malauradament tenia. Per simpatia cap al seu germà i aversió a aquest model idíl·lic de fill, a la Rita se li feia difícil de presenciar l’afecte del seu pare cap el Carles.

Tot i que no tot era negatiu, òbviament. El Carles era un bon noi al qual les circumstàncies personals de la Rita no afavorien gaire. Hi havia una colla de noies darrere seu (capitanejades per la idiota de la Marina, que ella odiava particularment per l’esperit de possessió que li aconseguia despertar a vegades) i no els faltaven motius: el Carles era un noi guapo, intel·ligent i amb un bon caràcter que el feia simpàtic a la gent. Però sovint la Rita hi veia prepotència, presumpció i hipocresia. I sobretot, la figura paterna aprovant aquella relació; aquella sensació de ser en un matrimoni de conveniència. Tot allò la matava a poc a poc.

I qui sap què en volia fer, el seu pare, del Carles i el testament. No podia concebre l’opció que li deixés res a en Carles, no era el seu fill. A més, tenia el pressentiment que el seu germà no hi figuraria. Quan es barrejava el papà, el Carles, el Sergi i l’herència, d’allà no en podia sortir res de bo.

El Carles li havia fet una perduda, ja havia arribat a l’hospital. Va enviar-li un missatge dient-li l’habitació on eren. Aviam si li donava temps d’alliberar d’alguna manera la ràbia continguda, perquè no es feia responsable dels seus actes depèn de com anés el que vingués a continuació, fos el que fos.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

 

g.

La Rita, experimentada en l’art de desobeir ordres paternes, va marcar el número del Carles al seu mòbil. Se’l sabia de memòria, de tantes vegades de trucar-lo i enviar-li missatges. I és que temps enrere l’havia estimat amb la devoció que sent tota nena de catorze anys per qualsevol guapot de disset que li faci cas. Però ara que ella en tenia disset aquella excitació inicial s’havia ofuscat, de manera que la seva relació s’assemblava més a la d’un matrimoni de la tercera edat que a la de dos adolescents en plena efervescència hormonal. Va sentir que agafaven el telèfon a l’altra punta de la línia.

- Si? –enlloc de la veu greu i apagada del Carles, va contestar una noia fent una rialleta.

- Mmh… Sóc la Rita… És el mòbil del Carles això? –la Rita va sospesar la possibilitat d’haver-se equivocat

- Ai, ara s’hi posa, un moment! –la veu va semblar espantada, i, de lluny, la Rita va sentir com aquella ximple anunciava la trucada al Carles– Charlie, sí, és ella… perquè et truca?

Ara sí, el Carles es va posar al telèfon:

- Hola princesa! –va emetre una salutació tan hipòcrita que al cervell de la Rita va ressonar un “Hola estúpida!”. Va decidir deixar les disputes per més endavant i va anar al gra.

- Escolta’m, el meu pare vol parlar amb tu i diu que és important. Ja sé que sempre dic que m’és igual què digui, però amb això de l’infart s’ha posat molt estrany… i vull que li fem cas, has de venir. Siusplau. –la Rita va procurar sentenciar la conversa

- Carinyo, ara no puc venir… estic… estic amb la Marina, saps? Estem fent aquell treball de mecànica que et vaig explicar, te’n recordes que t’ho vaig explicar, oi? –ara ja no parlava amb hipocresia sinó que ben bé semblava que estigués explicant un conte a una nena de cinc anys.

- Carles, siusplau. –La Rita no estava per collonades.

- Però la Marina…

- Ja li pots dir a la imbècil de la Marina que faci la merda de treball de mecànica sola! I el seu Charlie –va pronunciar “Charlie” amb el to més burleta que va poder aconseguir– que vingui a l’hospital d’una vegada, hòstia!

La Rita va llençar el mòbil a terra amb totes les seves forces.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

m.

- T’haig de dir una cosa del teu pare que potser et sorprendrà… No sé si t’ho hauria d’explicar, però…-la veu se li va entretallar i, fent un ofegat crit de dolor, uns solcs es varen dibuixar al costat dels seus petits ulls negres-, però al cap i a la fi tu ets l’única amb qui puc confiar; la teva mare xerra les coses a la Marta Maristany o a qualsevol altra gallina del club abans no les hagi ni intuïdes, i el teu germà…-de sobte va agafar un to nostàlgic i més per ell que per la Rita va dir- No sé què sortiria malament amb aquell…

En Felicià fixà els ulls al sostre esgrogueït i restà uns segons mirant encuriosit com una mosca lluitava esfereïda per copular, l’escena el va fer riure, talment com si recordés una anècdota infantil.

La Rita, confusa, va fer tornar el seu pare a l’habitació tot agafant-li la mà i xiuxejant un dolç…

-…papà, què és això tan important que em volies dir?

- Sí, escolta’m Rita, filla meva, i procura entendre’m, no em jutgis, ni em tractis d’irresponsable…

- Sí papà, tranquil –va fer la Rita, agafant totes les forces que tenia, s’havia de mostrar a l’alçada de la situació, fos el que fos el seu pare l’estava tractant de manera especial, li havia dit que era l’única amb qui podia confiar, i no voldria defraudar-lo-, digues.

- Dons bé, l’atac de cor m’ha obert els ulls, m’ha fet veure que estic més a prop de la mort del que sembla, tots som mortals suposo…No, no facis cares rares, és veritat i vull parlar-te clar. L’important, el que em preocupa… Bé, ja saps que el teu pare té forces diners, mai t’ha faltat de res –la cara de la Rita anava sofrint tot tipus de mutacions, es sentia nerviosa, encuriosida, sorpresa i atemorida del que pogués passar-, però les coses s’acaben… i bé, no vulguis saber què hagués passat si m’hagués mort ara, no vull ni imaginar la cara de té mare…

- Papà! –La Rita va fer un crit i va alçar-se uns centímetres de la cadira.

En Felicià se la va mirar amb uns ulls més petits i encongits que de costum, mostraven un dolor terrible per la pressió que la nena li feia a la mà.

- Bé, no pensem en això –va reprendre la conversa tot desfent-se de la mà de la seva filla fent un gest que indicava que necessitava moure-la-, el cas és que Déu m’ha donat una altra oportunitat i ara sí que haig de fer les coses bé.

Va fer un silenci , interromput per aquella tos tan característica, fruit de tant tabac, i com el convicte que busca el perdó diví del cura va sentenciar:

- Fins avui no tenia testament. Però tranquil·la, ho arreglarem. Ja he trucat a l’advocat, demà al matí vindrà a fer-me una visita i ho deixarem tot solucionat, abans però voldria demanar-te un favor.

La Rita estava colpida. No sabia què pensar. No entenia com aquella conversa que havia començat com un acte íntim, com una confessió que li volia fer el seu pare, gairebé mostrant-li tendresa, mirant-la amb ulls de desesperació, requerint la seva comprensió; que havia encetat una situació que semblava que els havia d’apropar, deixar-los de tu a tu, com a pare i filla que es confessen amor i estima, havia pogut derivar a una conversa sobre el testament, sobre diners, l’herència! Definitivament, aquella esquerda entre ells dos, que havia provocat la marxa d’en Sergi, començava a convertir-se en un abisme.

- Rita, m’escoltes? És important. Necessito que portis en Carles, necessito parlar amb ell abans que vingui l’advocat. –en Felicià va dir això últim amb un to sever, un to que la Rita coneixia bé- Oi que el trucaràs? No… per telèfon no, millor vés-lo a buscar, sí. Aquestes coses no es poden fer pas per telèfon. Eh? M’escoltes, Rita?

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.