Tinc l’honor (o la gosadia) d’escriure la primera entrada del blog, i ho voldria fer parlant d’una obra de teatre de fa gairebé quaranta anys de Woody Allen, Don’t drink the water.

És una peça teatral bastant breu (no arribarà a les cent pàgines) on, tot i estar escrita ja fa temps, és inevitable reconèixer-hi l’autor en el protagonista: el crònic barroer, crispat, obsessiu i profundament còmic en el qual s’encarna Allen a cada pel·lícula. En aquest cas, el nom que adopta és Axel Magee, fill de l’Embaixador dels Estats Units a un país de l’Europa de l’Est durant la Guerra Freda. Aquest marc polític dóna joc a Allen, que fa al·lusions irreverents i caricaturitza el nacionalisme americà envers els soviètics.

Magee, sol i sense l’empar del seu omnipotent pare, queda a càrrec de l’embaixada i sota amenaça de l’últim si sorgeix algun tipus de complicació. Després de jurar i perjurar i un cop absent l’Embaixador, arriba a l’embaixada una família de turistes americans presos per espies capitalistes i perseguits per l’exèrcit soviètic, que assetja el recinte.

La força dels diàlegs, l’originalitat de les escenes i uns personatges pintorescos configuren una obra molt divertida, digna de veure representada.

s.

MARION: Oh, Susan, mi hija, se casa… que día más bonito. Ojalá estuviera tu padre para verlo.

WALTER: Estoy vivo y estoy aquí.

MARION: Perdóname, cariño, me he dejado llevar.