Cap allà els anys 20, un grup d’artistes Surrealistes es reunia sovint a casa d’André Breton. Entre d’altres coses -que no vull saber-, feien uns dibuixos conjuntament: l’un començava el dibuix per l’extrem del full i en un cert punt, doblegava el paper de manera que només es veiessin les darreres línies i el lliurava al següent dibuixant, que continuava el dibuix al seu pur estil. El resultat, tota una incògnita… Eren els cadàvers exquisits.

Els meus companys abarognòsics i jo ens llencem a l’aventura de fer un cadàver exquisit escrit: jo pensaré una història i n’escriuré el primer trosset. Algú la continuarà -el primer que ho reclami als comentaris-, i així la història s’anirà confeccionant poc a poc, seguint el rumb que l’autor de torn decideixi prendre. Us deixo el primer fragment!

 

“El bufet d’advocats que duia el cas del senyor Puig era el millor de Catalunya i gairebé tan bo com hagués pogut ser-ho qualsevol bufet americà. Fou sagaç la defensa del seu client, i esquivà tota acusació amb rèpliques mortíferes i arguments fulminants. En rebre l’absolució, Puig resolgué la burla envers el seu contrincant judicial amb una botifarra més estrafolària que la que hom pot imaginar-se en circumstàncies estàndards, i proferí un crit triomfal tan poc digne que el jutge estigué a punt de rectificar la sentència.

Felicià Puig i Trèmols, barceloní de cinquanta-quatre anys, era un magnat de la construcció colpit per la crisi immobiliària. Fratricida en el seu sector, havia engolit tantes empreses que ara ocupava una posició gairebé monopolista al mercat català. Posició que, evidentment, topava amb les crítiques d’una població catalana massa acostumada a reivindicar causes perdudes com per callar davant una desigualtat social com aquella.”