Aquesta és la segona entrega del nostre cadàver exquisit escrit. Podeu llegir aquí el primer fragment.

Caminava amb pas segur, d’aquells que se saben poderosos, fins el seu Porsche. Ja a dins, cantussejant i picant rítmicament el volant amb les mans, es va dir que era un dia magnífic. Tot aquell problema del plet l’havia fet patir nervis, insomni i algun que altre accés de còlera per adversitats irrisòries, i ara per fi podia respirar. Fins i tot va estar a punt de donar una moneda a un captaire, però afortunadament es va contenir el gest a temps. Mentre aparcava el cotxe, va dir-se que per fi feia honor al seu cognom. També s’apuntà mentalment que era de les coses més òbvies i poc enginyoses que havia pensat en temps, i el va remetre als seus temps d’escola. “El Felicià és feliç, el Felicià és feliç“, dit com si fos la gran invenció. Quantes vegades va maleïr aquell avi que no va conèixer, aquell senyor regi i distant en blanc i negre que el mirava des del marc de fotografies i del qual havia heretat el nom i la desgràcia.

Amb l’objectiu de comunicar a la família el seu èxit, entrà a l’antiga casa modernista que tenia per llar amb emoció continguda. Però no hi havia ningú. La Lucrecia ho havia deixat tot impecable i havia marxat, com sempre. La nena devia ser a casa del xicot. El nen ja no vivia amb ells. I la Teresa devia estar xerrotejant amb les seves amigues: si es passava tot el sopar parlant de la Marta Maristany i la seva casa de camp, tornaria a judici per arreglar un divorci ràpid.

Per fer baixar l’eufòria que s’havia empassat per no poder-la compartir amb ningú, obrí l’armariet del menjador per servir-se una copa de conyac Maison de Saint-Jacques, que sempre li aixecava la moral. Però quan anava a deixar l’ampolla una altra vegada al seu lloc, un dolor indescriptible al pit el va traspassar. La copa esclata en mil bocins sobre el parquet, vessant tot l’alcohol.

Felicià Puig i Trèmols cau a terra, xocant fort amb el cap. Acaba de tenir un atac de cor.