Continuem: primera part aquí, segona part allà..

El dolor de pit anava augmentant fins a arribar a ser del tot insuportable. En Felicià no estava acostumat al dolor: havia dut sempre una vida sana, les hores de gimnàs, sumades als partits de tennis setmanals amb els col·legues, l’ajudaven a mantenir-se sa i lliure de tantes i tantes malalties que ronden pel món.

Sense pensar-s’ho dues vegades, va allargar el braç per agafar el telèfon mòbil d’última generació, i va intentar teclejar les dues contrasenyes que protegien la informació confidencial dels malfactors. Posteriorment va efectuar un escàner de retina, i per últim el telèfon va demanar-li que posés el dit per assegurar-se definitivament que era ell i només ell aquell que estava tenint l’atac de cor.

Una veu femenina va respondre a l’altra banda de la línia, possiblement des d’un soterrani de Nova Delhi, i va demanar a en Felicià quin era el seu problema. Aquest va balbucejar alguna cosa relacionada amb un atac de cor, però la noia no va copsar l’essència de la idea, així que tornà a repetir la pregunta. En Felicià, en un atac de ràbia i dolor, immers en una sensació d’opressió absoluta que no el deixava respirar, traient energies d’allà on podia, tornà a formular la frase, “una ambulància, estic tenint un atac de cor”.

Tot i l’èpic intent, la resposta va tornar a ser nul·la, i la noia, seguint el protocol establert per la companyia, va passar a en Felicià a un sistema d’ajuda informatitzada. En Felicià sempre havia odiat aquests sistemes, veus femenines amb poca comprensió del llenguatge oral i molt temps lliure, t’intentaven treure amb pinces i molta cura la informació que necessitaven. Un prrocés pesat però suportable en condicions normals, que es fa greument problemàtic i perillós en el moment en que estàs immers dins un senyor atac de cor.

Tot i així, en Felicià no dubtà un moment, aquella era la seva única sortida, havia d’afrontar el repte amb força i seguretat, i esperar que la tecnologia fes la seva feina. Va començar responent les preguntes de rigor: edat, pes, alçada, domicili (alguna de servei, per fi!), però posteriorment el sistema es va començar a animar. Va preguntar per la dona i els fills, per la feina, per la salut, i finalment, pel motiu de la trucada. En Felicià, un fidel creient en les noves tecnologies, usuari sempre dels mòbils d’última generació, defensor a ultrança dels ordinadors portàtils i les agendes de mà, per primera vegada a la seva vida, va deixar de creure en la tecnologia. Tenia clar que no existiria l’opció de “Estic tenint un atac de cor”, però tampoc entenia l’obsessió patològica que patia el sistema per tenir informació sobre la seva persona: al cap i a la fi, depèn de com, li seria de tot inútil saber-ho tot d’ell. L’única opció possible era que la informació fos útil per al reconeixement del cadàver i preparació de l’enterrament, i no li feia cap mena de gràcia la simple idea d’aquest pensament.

Així que en Felicià s’endinsà dins el clàssic ball de xifres dels sistemes telefònics: premi 1 per a urgència, 1, premi 3 per a urgència mèdica (per què han de tenir prioritat dins la numeració les urgències animals?), 3, premi 4 per urgències cardiovasculars, 4, premi 3 per a urgència d’atac de cor (genial, hi som), 4, està vostè segur? Premi 1, 1!. I per últim, quan ja semblava que la petició estava acceptava i en procés, arribà la pregunta final, aquella que va sorprendre a en Felicià per la manca de tacte, però que admirà pel seu pragmatisme: “Si desitja ser incinerat, premi #. Per altres opcions, esperi si us plau.”