(…) “Si desitja ser incinerat, premi #. Per altres opcions, esperi si us plau”.




Feia tanta calor aquell estiu! Els ventiladors del bar tenien un moviment lent però uniforme, semblaven grans hèlices que remenen amb l’esforç del qui treballa tot el dia en una fàbrica, amb aquella monotonia enganxosa, una sopa d’aire suat i diferents olors de menjar, i el fum, l’eterna boira del bar, creava pastosos remolins. Fins i tot costava respirar-hi. El bar però volia dir en Jan, aquells ulls verds on la Rita es perdia. De cop, va notar una mà a la cuixa, una mà agosarada i segura va prémer-li la carn suada i la va fer tornar de cop a aquell ambient de xivarri, als somriures segurs dels seus amics.

En Carles la mirava seriós, aferrat al seu mòbil. La Rita va intuir que parlava amb la mamà. No ho suportava, la tractaven de nena petita. I en Carles havia assumit encantat aquell paper de pare protector, fidel i incondicional.

-Rita, -va dir mentre amagava el meravellós telèfon d’última generació, com el del pare- és el teu pare, bé… hem d’anar-hi: és a l’hospital, acaba de patir un atac de cor.