Lentament, Felicià va despertar-se. Va restar uns minuts immòbil, amb els ulls tancats, sense poder distingir la frontera entre el somni i la realitat. Va intentar respirar fort, feixugament, i quan va notar aquell dolor intens a l’estèrnum va recordar què havia passat. Va obrir els ulls; estava sol a l’habitació de l’hospital. Tristament sol, així va sentir-se aleshores, i va trobar-se de sobte reflexionant sobre la seva vida… Va adonar-se que ningú no l’estimava prou com per estar al seu costat en aquells moments d’agonia, i, encara pitjor, que ell no estimava a ningú amb vertadera sinceritat. Hagués desitjat, malgrat tot, que la seva esposa, Teresa, o Rita, la seva filla, estiguessin amb ell per consolar-lo. Podria haver mort! Necessitava recolzar-se en algú, explicar la seva heroïcitat: com havia superat el dolor i havia trucat agònicament per avisar una ambulància…
Més tard es va dir a si mateix, consternat, que Teresa era el signe més evident de la mancança d’amor en la seva vida. Si hagués acudit a l’hospital, sens dubte hagués estat per preguntar delerosament si, per fi, el seu marit havia passat a millor vida: l’herència serien uns quants centenars de milions d’euros. Era això el que sempre havia anhelat ella.
Teresa, això sí, era guapa. Tenia una silueta estilitzada i alhora voluptuosa, amb unes cames primes i llargues i uns excelsos pits turgents; un rostre angulós, atractiu, terriblement seductor. Felicià se n’havia enamorat abans de conèixer-la. I no podria haver estat d’altra manera: psicològicament parlant, aquella bruixa era increïblement estúpida, tot i que ella estigués convençuda del contrari. La desorbitada autoestima de Teresa, manifestada agosaradament en el seu tarannà quotidià, mai havia guardat proporció amb la seva realitat mental. Felicià l’odiava amb passió.
Enfadat amb Teresa, amb ell mateix i amb tot allò que l’envoltava, Felicià va estirar-se i va esperar que, almenys, arribés alguna infermera per explicar-li què coi li passava. Efectivament, en cinc minuts va entrar una dona embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.
Juny 1, 2008 at 5:23 pm
…com que suposo que molts de vostès, en lloc d’estar fent el que caldria que fessin, deuen estar fent d’altres coses més electròniques i abarognòsiques, aprofito per demanar-los (a tots quatre evangelistes al mateix temps) si tenen algun inconvenient respecte del fet que els afegeixi en el blogroll del blog d’un servidor que potser ben aviat surti més públicament a la llum (i que vostés ja, més o menys coneixen, i alguns fins i tot controlen)… aquestes coses s’han de preguntar-demanar sempre…(en qualsevol cas fer -diguem-ne- propaganda del seu blog no és més que assegurar-se una mica de la seva glòria futura…)…
…una altra cosa. En el volum d’E.M.Forster, “La vida futura”, hi ha un text anomenat “Tres platos y postre, una nueva versión gastronómica del antiguo juego de las consecuencias”, que és una obra escrita a quatre mans (una d’elles la de Forster) que, vostès ja m’entenen, es configura com un dels vells precedents de la seva activitat actual…
…i endavant amb en pobre Felicià (volem saber-ne coses… clar que… no deixem-ho)… Salut!
Juny 1, 2008 at 5:53 pm
Apreciat Tirèsies,
…pel que fa al 25% de la potestat d’Abarognòsia que pertany a un servidor, se li dóna el permís -i les gràcies- per afegir aquesta humil iniciativa al blogroll de la bitàcola d’un erudit filòsof com vos.
…així mateix, li demano d’antuvi que, en el moment en què decideixi donar a conèixer el seu espai internauta, ens ho notifiqui, tant per poder gaudir de les possibilitats de diàleg multilateral que ens ofereixen els medis amb els quals tractem (…allò dels comentaris) com per afegir el seu blog a la nostra petita llista d’enllaços.
…el saluda,
g.
Juny 1, 2008 at 6:04 pm
Un altre 25% accepta encatada formar part, en petita mesura, del seu blog. També desitjo que, com diu el Doctor G., quan acabi de sortir publicament a la llum, ens permeti també agregar-lo i ajudar-lo amb això de la publicitat (tinc la certesa que molts altres desitgen conèixer i controlar el seu blog)
Ah! No oblidi que els consells són sempre benvinguts, em sentiria terriblement menyspreada si el què l’ha fet “deixar” de dir la seva opinió és que creu que no sabrem com encaixar el cop.
Salut!
m.
Juny 1, 2008 at 6:34 pm
Sembla que caldrà una cimera per donar-li el permís… òbviament té el meu trosset de permís abarognòsic (que de fet el possibiliten a posar-nos-hi sense have d’esperar a la quarta integrant), és tot un plaer…
Comparteixo opinió amb els meus companys sobre la possible reciprocitat de la iniciativa.
I també comparteixo opinió amb l’apreciada m. sobre el tema de l’opinió…totes les opinions són benvingudes i més aquelles de caire constructiu i crític, són les que més ens ajudaran a avançar dins d’aquesta aventura!
Salut i moltes gràcies per la difusió!
a.
Juny 1, 2008 at 9:05 pm
Ciutadà, company i amic a.,
A abarognòsia, un 75% dels vots serveix per aprovar una decisió? I l’opinió de s.? Què necessitem, majoria absoluta i prou? Seria una mesura democràtica, però abans no hauríem d’haver hagut de debatre-la i aprovar-la, al seu torn, també democràticament -i per majoria absoluta-?
Salut i visca el debat, la democràcia i els llocs on en podem parlar, de tot plegat!
g.
Juny 1, 2008 at 9:21 pm
Doncs jo em nego rotundament a qualsevol adhesió al seu blogroll. És més. No vull ni comentaris.
(així, per donar una visió plural a Abarognòsia. Ara de debò, si home si, és clar que si i encantats)
I secundant la ciutadana m., també demano que arribin comentaris, opinions i crítiques, deixant les divagacions per les classes de filosofia. O no, que últimament segons les seves pròpies paraules ara ja hi ha coses que es poden dir (i que és un alleujament pels curiosos empedreïts).
I no, avui tampoc ha estat un dia productiu en relació a la nota de tall. Què hi farem! Gràcies per la visita!
s.
*
(per cert, seria interessant fer-nos amb l’escrit de Forster)
Juny 1, 2008 at 9:25 pm
Ciutadà, company i amic g.
No estarà vosté insinuant res contra el meu esperit democràtic? Sap vostè, igual que jo, que sóc el primer en defensar la democràcia en totes les seves formes, el primer en defensar que la nostra opinió no està representada en aquest sistema de majories en el que sembla que juguem, el primer en defensar el diàleg entre molts és l’única manera d’arribar a qualsevol lloc sensat, i que la majoria no és un sistema perfecte ni de lluny: primer perquè les minories no hi són representades i segon perquè tendeix a encarcarar aquest diàleg que demanem amb tanta energia.
Òbviament el 75% dels vots no serveixen per aprovar res, era un simple comentari ja que no tinc cap mena de dubte que la ciutadana s. estarà més que encantada de estar dins el blogroll del ciutadà Tirèsies.
És un avançar feina..res més, si tingués un ínfim dubte sobre aquest fet, hauria esperat a la ciutadana s. per a prendre la desició, però estic segur que igual que nosaltres tres hi està plenament d’acord, i d’aquesta manera no calia esperar-la.
Tot i així, suposo que ha deixat el comentari bàsicament per rebre aquesta resposta, així que ja estarà satisfet: vosté ja sap prou bé el que jo crec sobre la democràcia i les majories.
Salut, llibertat, creació, i debat, debat per tot i sobre tot, diàleg entre tots, sense abandonar a ningú!
a.
ps: Quan vosté vugui senyoreta s.
Juny 1, 2008 at 9:38 pm
És curiós com a vegades els més alts demandants i reivindicants de la democràcia democràtica cometem l’error de negligir els nostres principis en els afers més quotidians i simples. Potser absurds, però al cap i a la fi, no deuen ser la base de cada persona?
Bé, tota vida està plena de paradoxes si no, que avorrit, no creuen?
Apunto, com fa s., que seria molt interessant fer-nos amb el text de Forster. Si vostè, Tirèsies, o algú ens pot dir on aconseguir-lo, ho rebrem encantats (aventuro a dir que tots els membres).
Salut i celebro que es puguin muntar debats espontanis!
m.
Juny 3, 2008 at 4:57 pm
[...] Juny 2, 2008 s. Posted by s. under cadàver exquisit | Etiquetes: cadàver exquisit, cultura, narrativa | (…) embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita. [...]