(…) embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.

Fingint consternació i alliberant una tensió que no havia acumulat (que en Felicià, a la Teresa, la tenia calada des del primer any de matrimoni) la seva dona es va abalançar al seu costat i li va agafar molt fort la mà.

- Déu meu, Felicià, pensava que no te’n sorties d’aquesta…- la vena mística li sortia en situacions d’aquestes, així com també quan es trencava un gerro del menjador. Ell va incorporar-se amb dificultat, i aconseguí mussitar un

- Estic bé, estic bé.

- Papà…

La Rita, tan esquerpa, tan altiva, tan dura a l’hora de jutjar la gent; la Rita ara estava tremolosa i amb els ulls vermells. Felicià es va adonar que potser s’estimaven més del que conscientment pensaven. El va sorprendre una onada d’emoció pujant-li per la gola.

- Rita…- es van abraçar, sota l’atenta mirada de la infermera. Deixem-los una estona, que ara només vénen sanglots i frases inconnexes.

Finalment, la Teresa formula la pregunta que tanta estona té a la punta de la llengua i alhora tem fer.

- Feli… -no li deia així des que es van casar- ha trucat el Sergi?- la Rita li va dirigir una mirada assassina. “Mamà, fes el refotut favor de no parlar-li del Sergi.” En Felicià va rebufar, indignat, tot i que irritar-se en aquell estat li comportava bastant de dolor.

- El Sergi? El Sergi? Com vols que truqui, aquest, aquest, aquest desagraït, aquest desconsiderat. Com vols que truqui?! Doncs no, no ha trucat, i no ho farà, perquè a aquest desgraciat el conec de fa temps.

La Teresa va ofegar un plor.

- Però és el teu fill…

-Sí? Doncs no ho sembla! Si ho fos realment seria aquí. -va fer una ganyota de dolor- I no hi és.

La infermera, que estava acostumada a drames familiars entre aquelles quatre parets, va decidir salvar la situació:

- Em sembla que li convindria deixar-lo descansar. Poden tornar demà cap a les cinc.

- Sí, sí, és clar… anem, Rita.

-Adéu papà. Fins demà.

La porta es va tancar darrere seu, deixant Felicià sol amb la infermera i els seus records.

-

Lluny, el Sergi s’havia despertat per la vibració del mòbil sobre la taula. Mig adormit, havia obert el missatge: “Sergi, el papà ha tingut un infart, està a l’hospital. Vés-lo a veure, pel que més vulguis. Rita“.

Li sabia greu per la seva germana, però no ho pensava fer. Posant el mòbil en silenci, es va tornar a estirar al llit. “De totes maneres, ell no vol que hi vagi“, va pensar, abans d’adormir-se de nou.