Aquell matí en Sergi es va despertar amb un dolor que s’escampava i l’oprimia com una teranyina les parts més recòndites del cervell. Migranya. Tenia una classe d’ Institucions polítiques al cap de mitja hora. No suportava aquella classe, era soporífera, i si s’hi afegia la migranya la combinació li provocava nàusees. De tota manera, ja feia tard. Va tancar els ulls. “No, ho sento, no ho entendries tampoc… Senzillament som incompatibles. Exacte, som incompatibles.” La seva germana no havia intentat mai indagar més en l’assumpte, durant un temps el va tenir intrigat la manca de curiositat per part de la seva germana. Més endavant s’adonaria que no era un problema de curiositat sinó d’estabilitat. Ara aquelles paraules li ressonaven al cap, veia la làmpada de ferro i paper, aquella que la mare adorava, tambalejar-me pel cop de fúria amb què el seu pare havia sortit del despatx. El despatx… recordava aquell forat perfectament; el seu escriptori de roure, la immensa biblioteca… li semblava tan absurd tot plegat. Dubtava que el Sr. Puig hagués llegit ni els lloms dels llibres! Era tot una qüestió de prestigi, d’aparença. Oh, com odiava aquella hipocresia! Una punxada aguda li va travessar la testa.

Feia dos dies que havia rebut aquell surrealista missatge de la Rita. Que l’anés a veure… Ell i la Rita es duien prou bé, es veien cada dues setmanes més o menys; parlaven, reien, durant l’època dels exàmens el seu ritme de visites augmentava, ell l’ajudava amb l’economia i la literatura. Mai, però, parlaven dels pares; bé, del pare, o papà com ella, obstinada, el cridava. A més, des que havia estat acusat de frau la seva germana es guardava bé de mantenir tota conversa allunyada. Ara, però, aquell missatge… Que hi anés, no ho acabava d’entendre. En cap moment s’havia plantejat tan sols la possibilitat d’anar-hi, va desestimar la idea abans que pogués formular-la i, malgrat tot, portava dues nits sense dormir. Les poques hores que dormia suposaven una invasió d’imatges inconnexes, de sons incomprensibles… Es llevava sempre amb el pit accelerat i amb el coixí xop de suor. Intentava recordar el que havia somniat i només aconseguia que el recorregués una sensació d’incertesa, de por, de pànic, era una sensació coneguda, com un record que durava escassos segons, i no podia arribar a entendre.

Va pensar que era absurd donar-hi més voltes. Es va aixecar i, sense corre la persiana -no podria haver suportat la llum- va travessar la porta que el separava de la cuina, va palpar l’armariet, la prestatgeria i, sí, la caixa vella de metall oxidat que els feia de farmaciola. Va prendre’s una aspirina i quan ja estava apunt de fer els seus passos enrere, va pensar que millor deixava una nota avisant al seu valorat però sorollós company de pis. Ràpid va buscar un boli al primer calaix i va esbossar en un tros de paper

Jan, tinc migranya,
Estic al llit, procura no fer molt soroll, no aniré a l'assaig.
Sergi