(…)
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i de gust l’engoliria amb un badall enorme;
és el Tedi! – amb ses ulls molls d’un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, – i germà!
Heu llegit un fragment d’Al lector, el poema de Charles Baudelaire que introdueix Les flors del mal… i que a mi em serveix per encetar el Calaix de Sastre. I és que apel·lar al lector i fer-ho amb aquesta manca d’estreps mereix una menció d’honor a abarognòsia.
Charles Baudelaire (París, 1821 – 1867). Fumador habitual d’haixix, es diu que volia matar el seu padrastre. Va tenir una vida tan atzarosa i escandalosa que gairebé ningú va anar al seu enterrament…
Les flors del mal És un recull de 151 poemes publicat el 1868 en una versió definitiva post-mortem. El títol no queda exempt de significació: les flors tan sols solen relacionar-se amb l’amor, la joventut, la bellesa, la felicitat… però Baudelaire ens ho capgira: del mal també en pot sortir poesia, bellesa….
En el pròleg, Al lector, ens diu que l’ésser humà se sent atret pel mal i que si no som més miserables, més dolents i criminals és perquè no gosem, no pas perquè no vulguem…. Ens alimentem del mal. El pitjor mal que tenim és l’spleen, el fàstic vital, que ens duu a un estat en què som incapaços de canviar o de fer res, incapaços de crear. És la mort de l’artista.
