La Rita es va quedar mirant la ciutat a través dels vidres bruts de l’hospital. Inconscientment, s’estava mossegant els llavis amb molta ràbia, i quan se’n va a donar va notar el metàl·lic gust de la sang. Odiava el Carles per imbècil, a la Marina per bleda, al seu pare per materialista i a ella per estúpida. Per estar amb aquell sense saber ben bé per què, per inèrcia, per comoditat, per compromís, per qualsevol cosa menys per amor. Per fer veure que tot anava bé i mirar-se en Jan quan passa a demanar què volen.
Potser no seria tan greu tot plegat si el papà no fes tan evident la seva preferència del Carles per davant del Sergi. El Carles era el fill que el senyor Trèmols hauria volgut tenir; el Sergi, el que malauradament tenia. Per simpatia cap al seu germà i aversió a aquest model idíl·lic de fill, a la Rita se li feia difícil de presenciar l’afecte del seu pare cap el Carles.
Tot i que no tot era negatiu, òbviament. El Carles era un bon noi al qual les circumstàncies personals de la Rita no afavorien gaire. Hi havia una colla de noies darrere seu (capitanejades per la idiota de la Marina, que ella odiava particularment per l’esperit de possessió que li aconseguia despertar a vegades) i no els faltaven motius: el Carles era un noi guapo, intel·ligent i amb un bon caràcter que el feia simpàtic a la gent. Però sovint la Rita hi veia prepotència, presumpció i hipocresia. I sobretot, la figura paterna aprovant aquella relació; aquella sensació de ser en un matrimoni de conveniència. Tot allò la matava a poc a poc.
I qui sap què en volia fer, el seu pare, del Carles i el testament. No podia concebre l’opció que li deixés res a en Carles, no era el seu fill. A més, tenia el pressentiment que el seu germà no hi figuraria. Quan es barrejava el papà, el Carles, el Sergi i l’herència, d’allà no en podia sortir res de bo.
El Carles li havia fet una perduda, ja havia arribat a l’hospital. Va enviar-li un missatge dient-li l’habitació on eren. Aviam si li donava temps d’alliberar d’alguna manera la ràbia continguda, perquè no es feia responsable dels seus actes depèn de com anés el que vingués a continuació, fos el que fos.
—
Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.
