- Passa Carles, sí Rita tu també.
Amb els cabells ondulats mal lligats en una cua de cavall que no recull mai aquell floc de cabells que té per cerrell, massa llarg per passar desapercebut, massa curt per formar part de la resta, la Rita dubta uns segons amb la mà al pom de la porta, sigues forta.
- Rita nena, entra.
En Carles intenta donar-li la mà, la Rita l’esquiva i entra, deixant el noi de cara la porta, que la tanca amb la mà que volia agafar la Rita.
- Bé Carles, seu. Rita deixa seure a en Carles, no creus nina?
- Com està Felicià? Em va deixar molt preocupat, quasi no vaig dormir la nit del dimecres, i no sap com n’és de perillós això, amb tots els exàmens a sobre… El dijous vaig voler venir però la Rita, bé ja sap com d’assenyada és la seva filla: “ves a estudiar carinyo, ja li daré records al papà de part teva”.
No podia. Serà hipòcrita el cabron? La repugnava, sí. I aquella camisa blanca i blava a ratlles que li havia regalat ella per Nadal, recordava la il·lusió amb què l’havia comprada, com imaginava la seva cara al veure-la, i ara la molestava veure’l amb ella posada.
La cara d’en Felicià era cofoia, sembla que sota aquell bigoti (mal retallat per la deixadesa pròpia dels hospitals) s’hi podia intuir, fins i tot, un somriure. Quan va obrir la boca però va tornar a fer aquell posat seriós i un to molt semblant al que feia poc havia dirigit a la seva filla va dir:
- Carles, he tingut una experiència propera a la mort. Afortunadament me n’he sortit però no cal anar jugant amb la paciència del Senyor.
- No digui això home, si vostè és fort, això han estat contrarietats, massa tensió…
- Bé, mai se sap quanta tensió et poden fer aguantar. Però bé, anem al què ens ateny. Com bé saps, tu sempre has estat un membre més de la nostra família, de petit jugant per casa, sempre donant exemple dels teus excel·lents modals; més tard vas ajudar-nos amb el problema de… -el seu puny es tancà enduent-se un bon tros de llençol,les faccions es van aguditzar- el problema d’el Sergi i tot plegat. Després ens vau fer el millor regal quan vas acceptar la nena de nòvia, recordo que en tenies un fotimer darrera, però bé quina més maca que la meva princesa? -i va dirigir una breu mirada a la Rita que vessava orgull- bé, no cal que digui que has estat sens dubte el fill modèlic que, desafortunadament, no he tingut…
La Rita no podia seguir escoltant. Li feia mal el pit, s’ofegava, i notava com, calentes, unes llàgrimes lluitaven per sortir sota els ulls. Va tancar els ulls i imitant el gest del seu pare, va arreplegar un tros de llençol. Respira, escolta, silenci, respira.
- …així doncs, vull que sàpigues que he firmat perquè, un cop mort i enterrat, l’herència us vagi a tu i a la Rita, els meus fills.
Dins seu, un núvol espès havia omplert tots els pulmons de la Rita, l’ofegava per dins i, alhora, notava com una esquerda l’estava partint, com es feia a bocins una part d’ella.
—
Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.
