En Sergi va sortir fent ziga zagues de l’habitació i instants després estava escarxofat al sofà al costat d’en Jan amb una cara que parlava per si sola. Odiava aquella migranya que entrava dins el seu cervell, que l’oprimia i l’intentava esprémer com si es tractés d’una taronja… I sabia que el missatge de la Rita l’havia intensificada; sabia que algun dia hauria d’enfrontar-se al problema, algun dia hauria de decidir refer tot allò que entre el seu pare i ell van desfer per complert, però volia que aquell dia fos molt llunyà. El fet era que ara el futur molt llunyà potser no existia pel seu pare, i una pressió el comprimia per dins… el feia sentir entre responsable i enrabiat per tot plegat: per una banda volia oblidar-se’n, en Felicià només havia estat un element nociu per la seva vida, i el millor que podia fer era desempallegar-se’n. Per altra banda, però, era el seu pare, i la veueta de la mala consciència el gastava per dins, l’intentava fer canviar d’opinió: una visita acabaria amb el problema… una simple visita de cortesia, quatre paraules maques..no, no era lògic, no tenia sentit, no tot són paraules maques en aquesta vida!
En Jan es mirava a en Sergi amb cara de preocupació. No havia obert boca i estava commocionat observant alguna cosa molt més enllà de la pantalla de televisió, estava simplement pensant, reflexionant, fent i desfent idees.. Ell no podia intervenir-hi, sabia que en Sergi havia de dur per dins aquests pensament, el coneixia prou bé com per saber que no obriria la boca per a explicar-li, sabia que la presència en silenci era la millor solució per aquell moment, en recordava uns quants així. En Sergi va esbufegar, va tancar els ulls, i es va mirar en Jan:
- La migranya no em deixa viure… em sembla que el millor serà una dutxa d’aigua freda.
S’arrossegà fins la dutxa, entrà, i deixà córrer l’aigua per sobre el seu cap…
—
Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.
