El Sergi va obrir la porta, després de sentir el timbre insistent (”Ja va, ja va”). Atònit, es va mirar la Rita a l’altra banda del llindar amb cara de circumstàncies i una motxilla immensa.
- Rita? Què passa?
La noia va esbufegar, desviant cap a un costat el serrell rebel. Va entrar, deixant el seu germà totalment descolocat.
- S’ha muntat una Sergi… Déu meu. El papà és un imbècil.
- I ara te n’adones. Què ha passat?
***
Asseguda al sofà, amb el Sergi al costat fent-se’n creus i en Jan escoltant d’incògnit mentre eixuga plats a la cuina, la Rita acaba la història.
-… i per acabar, va el molt cabrón i li deixa tot al Carles. Al Carles! Ni que estiguéssim casats! He agafat tot el que he trobat i he decidit que jo en aquella casa no hi torno a posar els peus, mai més. Em sap molt greu per la mamà però sé que amb el temps ho entendrà.
- I véns per quedar-te.
- Siusplau.
- Si no tens inconvenient en dormir al sofà, per mi pots estar tot el temps que vulguis Rita.
Va abraçar el seu germà amb totes les seves forces, tremolant encara de la ràbia que li provocava explicar la història, fent-la irremissiblement certa.
- Gràcies Sergi. Per descomptat us ajudaré a pagar el lloguer quan trobi feina.
- No pateixis, fins ara ens les hem arreglat molt bé en Jan i jo. Oi Jan? - havia tret el cap per la porta, impacient per saber el desenllaç d’aquella situació.
- Eh? Sí, sí, oi tant.
- La meva germana es quedarà vivint amb nosaltres. A casa hi ha hagut merder, per variar. Definitivament, el Felicià és imbècil- la Rita no sabia on ficar-se. Hauria d’aprendre a no posar-se vermella en presència de si havia de viure allà.
- Bé, escalfaré una mica més de macarrons. Van bé, oi?
- Sí sí i tant!-la Rita s’apressa a girar-se.- Sergi, on puc deixar les coses?
- Uui, aquí espai poc, però vaja, vine que faig lloc a l’armari. T’has portat mitja casa eh!
Aquella nit, dormint al sofà, tot i amb les cames arronsades i clavant-se-li vés a saber què a l’omòplat (cap a altes hores de la matinada va descobrir que era el comandament a distància), la Rita va pensar que a partir d’aquell moment, la seva vida havia canviat cap a millor. Dirigint un somriure al sostre, es va acotxar com va poder i va adorar mentalment el seu germà, al qual sentia roncar a través de la fina paret.
Pel contrari, qui no va poder aclucar l’ull va ser la Teresa. Amb el seu marit encara a l’hospital, dormia sola, tot i que si hagués estat allà, l’hagués apallissat. Els dos fills que tenia havien marxat de casa, i tot per l’imbècil del seu marit. Un divorci suposava un daltabaix social, però igualment, pensava fer-li-ho pagar, a aquell cretí. Pensava fer-li-ho pagar molt car. Entre llàgrimes i sanglots, va dibuixar un somriure amarg, mentre s’esgarrapava fort els braços.
—
Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.
