En Felicià Puig i Trèmols seia a la seva butaca, amb els ulls tan buits com la copa de conyac que agafava sense esma. Mirant al buit sense veure-hi res, els seus pensaments anaven teixint un intrincat garbuix del qual només entenia una cosa: que tot se n’havia anat a la merda.

Quan era jove, sempre havia somniat ser ric i poderós i important, com li havien dit que havia estat el seu avi, un industrial tèxtil en tots els seus estereotips: ric, explotador, sense escrúpols, amb visió pel negoci, algun que altre vici imperdonable i una intel·ligència freda i afilada com un bisturí. Quan, en una de les comptades ocasions asseia el seu nét als seus venerables genolls, li parlava de la necessitat de ser inflexible i mirar pels diners, de la llei del més fort i que la pietat era pels mossèns. La força de la seva convicció pràcticament hipnotitzava Felicià, que assentia amb el cap mirant-se’l embadalit. Es va prometre que seria com ell, costés el que costés.

I ara ho havia perdut tot. Primer el seu fill, aquell que mai va saber estimar tot i descobrir-li trets seus en un gest, una mirada, unes paraules. Després la Rita, la nineta dels seus ulls, la que va dir ‘papà’ als sis mesos deixant a tothom de pedra, la que li venia plorant quan s’havia esgarrinxat el genoll. I, simultàniament, havia anat arrancant trossos de cor a la Teresa, fins que ja no n’hi quedava res. Ella li feia pagar aquesta absència amb el seu silenci. Quan sopaven, només el soroll dels coberts demostrava que estaven vius. I quan anaven a dormir (tot i que des que va marxar el Sergi ja no permetia que se li acostés), es girava i callava davant les preguntes del seu marit. Tot i que feia veure que dormia, ell la sentia plorar de matinada.

Era un home infeliç i sobretot sol. La seva cobdícia ho havia espatllat tot. Tot i així, la seva feina era ara l’únic que li quedava. Es va imposar per missió resistir els anys que li quedessin, en un matrimoni buit i sense fills si era precís. Es buscaria una amant o alguna cosa similar i passaria poc temps per casa. Es gastaria l’herència que estava reservant per la Rita i el seu fantàstic (ex) xicot i la dedicaria a passar-s’ho bé.

Just en aquest moment de amarga i patètica determinació, mentre se servia una altra copa amb energies renovades, la Teresa va entrar al menjador, silenciosa com una ombra, i se li va plantar davant. Ell va alçar la vista, debatint-se entre el temor i la curiositat per les primeres paraules que li diria des que la Rita va fer la motxilla i va donar un cop de porta. Ja no tenia els ulls inflats de llàgrimes, sinó que hi lluïa una serenitat perillosa.

- La venjança és un plat que se serveix fred. Continuaré amb aquesta farsa de matrimoni fins que et pensis que t’ho he perdonat tot. I el dia més inesperat… -va arrabassar-li la copa de cristall de Bohèmia i la va estrellar amb fúria contra el parquet. En Felicià va fer un bot, protegint-se amb els braços dels milers de fragments que se’n van desprendre- el dia més inesperat, lamentaràs com mai has lamentat res tot el que m’has fet, fill de la gran puta.

Va agafar la bossa i va marxar al carrer, deixant el seu marit atònit, hiperventilant i amb un tall que li sagnava lleument, tacant poc a poc el terra sembrat de vidres.

*