No és que no tingui una personalitat prou sòlida ni una estructura cerebral en concordança amb el modus vivendi contemporani, però quan la meva dona em va explicar amb tanta fastuositat argumental que necessitàvem un robot no vaig poder concebre la magnitud del seu designi. Vaig témer, abans que res, per l’íntim lligam que fins aleshores ens havia unit al marge de l’era de la robòtica: mai havíem perdut el capteniment humà ni havíem cedit a l’excés tecnològic de les noves generacions. No es podia pas parlar de nosaltres com una parella exemplar, el cert era que no acabàvem de carburar com a entitat matrimonial activa, però no ens podíem retreure injúries mútues ni queixar-nos d’una convivència ferotgement sincronitzada amb la quotidianitat de les nostres vides.

Finalment, com que sóc persona esquiva a les disputes i prefereixo una derrota ben entomada a un triomf mal portat, vaig accedir a la petició de la dona que estimo, i aviat vàrem acollir a casa un últim model de Majordom Omnímode Corpori –o MOC, que n’hi deien els de l’empresa-. Vàrem haver d’hipotecar el pis, però això no em va saber pas greu, perquè el gerent del banc em va assegurar personalment que un robot omnímode amortitzava el seu valor en qüestió de pocs lustres.

Al principi tot foren avantatges. El Moc –nom que va resultar tenir ganxo entre els companys- cuinava menjars exquisits, feia brillar els plats antics, posava la rentadora sense equívocs i planxava millor que qualsevol de nosaltres, per molt que alguns grups humanistes encara reivindiquessin la camisa arrugada com a símbol de la naturalitat matussera de l’ésser de sang i ossos.

El problema vingué lentament, inflant-se com les pitjors molèsties, i explotà abans del previst. El cas és que el temps addicional que guanyàrem amb aquella adquisició ens destrossà des de dins: mentre l’aparell ens brindava un benestar excels la meva dona i jo ens coneguérem. Ella es decebé amb raó quan li vaig dir que estimava en secret la meva primera nòvia. El que és jo, mai havia explorat en les profunditats emocionals de la Núria, i era la meva prudència la que em mantenia al marge de les seves vertaderes fantasies sexuals, és cert, però això no justificà ni de bon tros que m’apunyalés amb el ganivet del formatge després de confessar-me que m’estava fent el salt amb el Moc.

g.