Des dalt dels prestatges de la cuina, un objecte gran que, per falta de llum, la Rita no va saber identificar, va caure rebotant per tots els prestatges, fent rebombori per allà on passava i, finalment, un estrepitós espetec, un terrible soroll metàl·lic, va deixar tota l’habitació en silenci.

-Sergi? – va dir la Rita, tapant-se una mica el cos gairebé nu amb la manteta del sofà.

-No… sóc en Jan… perdona, t’he despertat, oi? No ho volia, però és que estava buscant una pastilla i… això està tan mal endreçat!

-No tranquil, no m’has despertat. Si no dormia tampoc. No puc dormir.

-A mi em passa, ara mateix venia a buscar una valeriana… jo no hi crec massa, però el teu germà sempre insisteix en que li va tan bé…

-Sí, ell dorm millor… vull dir que a casa ell era el de la migranya i jo la de l’insomni.

-Doncs jo sóc dels teus… hi ha nits que em poso a composar a les tres o les quatre. No sé, sempre va bé aprofitar el temps perquè sinó l’avorriment és pitjor.

-Sí, clar… però jo demà m’he de llevar força d’hora, i llavors és més angoixant encara. A més, només em falta demà arribar amb mala cara… que amb la llengua llarga que té la gent a l’escola i després del dia d’avui…

-Sí? Avui ha estat molt terrible?

-Sí… força… bé, suposo que en Sergi ja et va explicar tot el que em va passar i perquè sóc aquí…

-En Sergi només em va explicar que el seu, bé el vostre, pare havia fet de les seves i que si et podies estar aquí una temporada amb nosaltres. Però no me va dir res més.

-No? Que correcte que pot arribar a ser el meu germà… doncs mira, t’ho explico una mica per sobre, sí? –La Rita començava a sentir-se molt còmode, havia passat un dia horrorós, i de cop i volta, en aquell sofà vell, en un pis minúscul del Raval, on mai s’hi hagués pogut imaginar vivint, es sentia ben acompanyada, escoltada, la seva xerrameca tornava a agafar el ritme incontrolable habitual- … llavors el pare em va fer portar en Carles. A mi em va semblar estrany, perquè fet i fet en Carles no pintava res allà, però vaja, com sempre s’havien portat bé i el pare del Carles jo sé que, fa anys ja, quan el pare havia tingut problemes l’havia ajudat… Total, que truco el Carles i està amb una tia, una tal Marina, quan ell m’havia dit que es pensava passar el dia tancat a la biblioteca que tenia exàmens…

Era tan maco en Jan, fins i tot amb els cabells tots despentinats i amb aquell pijama, que no era més que un pantalonet de cotó gastat d’un color fosc, blau marí segurament; i els seus ulls verds, aquell verd felí que brillava fins i tot dins la negror de l’apartament que, a aquelles hores, només gaudia d’aquell núvol lumínic que ronda les grans ciutats.

-I des de que li vas dir que et deixés, que no volies saber res d’ell, n’has sabut res?- Va dir en Jan reprenent el fil de la conversa que la Rita tan sovint perdia o deixava a mig acabar- Vull dir, ha fet el que li vas demanar o ha intentat parlar amb tu?

-Em va estar trucant ahir, però vaig apagar el mòbil. Al matí tenia milers de trucades i tres missatges! Feia temps que no m’enviava tants missatges seguits. Però no deia res; deia que quedéssim, que ell no tenia res a veure amb els plans del meu pare, i que m’estima i tot això… De tota manera fa temps que ja no l’estimo. Sé que sona lleig dit així, però és veritat. No sé què li veia abans, bé sí… però ja no li veig res, no m’atrau i tampoc m’entén; som massa diferents.

-Sí, ja veig què vols dir. Suposo que no poden durar tota la vida aquestes relacions d’adolescents –el to dolç propi d’en Jan va prendre un cadència desdenyosa- Per què, quant de temps feia que sortíeu?

-Des que jo tenia catorze anys. Ara en tinc disset, quasi divuit, així que prop de quatre anys! És que són molts anys! Totes les meves amigues estaven acostumades a ell, bé a totes els hi agradava una mica, durant un temps van haver-hi enveges i alguna baralla, però ara ja era membre del grupet de sempre… bé, ja ens hi veies tu, allà al bar –La Rita es va posar vermella, i tapant-se la cara amb els cabells es va tirar enrere, enfonsant-se dins del sofà. Es va crear un breu silenci-.

-I, per què deies que el dia havia anat tan malament? Ha aparegut el teu pare o…-va dir en Jan, trencant aquell silenci que si s’arriba a allargar, s’hagués convertit en un mur de gel-

-No, del meu pare ni rastre. Ni de la mamà. La mamà m’ha enviat un missatge al matí, preguntava com estava, que suposava que estava amb en Sergi, que no volia que això durés molt, que les coses s’arreglarien, que m’estimava i que no em volia perdre. Un pèl dramàtic, però la mamà és dramàtica, ja li agrada tot això, però no és mala dona. Doncs l’escola, sí, he arribat i tothom em mirava amb cara rara, entre sorpresos, compassius i a la vegada amb cert menyspreu. Em sentia molt incòmode. Llavors ha vingut l’Olga, aquella noia alta i una mica rossa, saps? Força primeta. I m’ha dit que tothom sabia l’escàndol que havia muntat a l’hospital i que havia marxat de casa. A més ho deia amb força naturalitat, com si no fos allò el que li interessés tractar, i no, no era allò, ella volia parlar-me d’en Carles! Té tela, eh? Perquè ella al principi el criticava, el criticava molt i davant meu. Després es van fer amics, i ara diu que són molt amics. Doncs res, que ha vingut i m’ha dit que no li podia fer això, que ell no es mereixia aquell tracte, que encara com ell estava amb mi podent estar amb qualsevol altra, i que jo no podia ser tan superba de tractar-lo així! T’ho pots creure? Això just abans que entrés la professora; i així, tot el dia. Al sortir m’ha semblat veure’l amb el cotxe, al Carles, les nenes s’hi han acostat, però jo he marxat corrent a buscar el metro per venir a petar aquí. No sé, suposo que serà qüestió d’acostumar-m’hi… tampoc queden gaires dies d’escola, així que poc a poc i anar fent. A més d’aquí una setmaneta ja ni se’n recordaran, hi haurà qualsevol altre merder on ficar el nas.

-Se’t veu forta després de tot, sembla que ho superaràs ràpid. I bé, ja t’ho va dir en Sergi, però aquí de moment t’hi pots quedar. Ja veus que no t’oferim gran cosa tampoc.

-Que no? No et pots imaginar com de còmode se’m fa aquest sofà ara mateix! Ah i tranquil que en quan trobi feina em poso a treballar i col·laboraré amb les despeses i el lloguer i tot. Que de fet, si coneixes alguna feina o algú que n’ofereixi, no sé ben bé què puc fer, suposo que cambrera o ajudant en un despatx… També havia pensat en anar a alguna botiga, a veure si necessiten dependentes.

-Tranquil·la Rita, de veritat. Ara per ara centra’t en acabar els estudis, després la sele i llavors ja pensaràs en treballar. Tot i així, jo si sento alguna cosa t’ho dic.

-Sí, merci Jan. És que no vull viure de gorra, saps? De moment em puc encarregar de fer la neteja o alguna cosa així… us puc cuinar també. Hi he estat pensat ara que no dormia, faré totes les feines per compensar.

-Ja! Encara t’haurem de pagar a tu al final…-en Jan va veure com la Rita començava a apagar-se, cada cop més estirada en el tros de sofà on s’estava-. Ei, vaig tirant cap al llit, val? Que si no, no et deixo dormir i demà no hi haurà qui ens desperti. Bona nit Rita.

-Bona nit Jan, fins demà quan tiris la farmaciola un altre cop.

Va fer un gest amb el braç que la Rita va poder veure clarament. Els seus ulls s’havien acostumat a la foscor i ara podia veure totes les formes i figures del menjador i la cuina. Va tancar els ulls i es va arronsar, tot tapant-se els peus amb la manta. Estava cansada, però se sentia tranquil·la i agust.

__

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

- Passa Carles, sí Rita tu també.

Amb els cabells ondulats mal lligats en una cua de cavall que no recull mai aquell floc de cabells que té per cerrell, massa llarg per passar desapercebut, massa curt per formar part de la resta, la Rita dubta uns segons amb la mà al pom de la porta, sigues forta.

- Rita nena, entra.

En Carles intenta donar-li la mà, la Rita l’esquiva i entra, deixant el noi de cara la porta, que la tanca amb la mà que volia agafar la Rita.

- Bé Carles, seu. Rita deixa seure a en Carles, no creus nina?

- Com està Felicià? Em va deixar molt preocupat, quasi no vaig dormir la nit del dimecres, i no sap com n’és de perillós això, amb tots els exàmens a sobre… El dijous vaig voler venir però la Rita, bé ja sap com d’assenyada és la seva filla: “ves a estudiar carinyo, ja li daré records al papà de part teva”.

No podia. Serà hipòcrita el cabron? La repugnava, sí. I aquella camisa blanca i blava a ratlles que li havia regalat ella per Nadal, recordava la il·lusió amb què l’havia comprada, com imaginava la seva cara al veure-la, i ara la molestava veure’l amb ella posada.

La cara d’en Felicià era cofoia, sembla que sota aquell bigoti (mal retallat per la deixadesa pròpia dels hospitals) s’hi podia intuir, fins i tot, un somriure. Quan va obrir la boca però va tornar a fer aquell posat seriós i un to molt semblant al que feia poc havia dirigit a la seva filla va dir:

- Carles, he tingut una experiència propera a la mort. Afortunadament me n’he sortit però no cal anar jugant amb la paciència del Senyor.

- No digui això home, si vostè és fort, això han estat contrarietats, massa tensió…

- Bé, mai se sap quanta tensió et poden fer aguantar. Però bé, anem al què ens ateny. Com bé saps, tu sempre has estat un membre més de la nostra família, de petit jugant per casa, sempre donant exemple dels teus excel·lents modals; més tard vas ajudar-nos amb el problema de… -el seu puny es tancà enduent-se un bon tros de llençol,les faccions es van aguditzar- el problema d’el Sergi i tot plegat. Després ens vau fer el millor regal quan vas acceptar la nena de nòvia, recordo que en tenies un fotimer darrera, però bé quina més maca que la meva princesa? -i va dirigir una breu mirada a la Rita que vessava orgull- bé, no cal que digui que has estat sens dubte el fill modèlic que, desafortunadament, no he tingut…

La Rita no podia seguir escoltant. Li feia mal el pit, s’ofegava, i notava com, calentes, unes llàgrimes lluitaven per sortir sota els ulls. Va tancar els ulls i imitant el gest del seu pare, va arreplegar un tros de llençol. Respira, escolta, silenci, respira.

- …així doncs, vull que sàpigues que he firmat perquè, un cop mort i enterrat, l’herència us vagi a tu i a la Rita, els meus fills.

Dins seu, un núvol espès havia omplert tots els pulmons de la Rita, l’ofegava per dins i, alhora, notava com una esquerda l’estava partint, com es feia a bocins una part d’ella.

 

 

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

Defiendo la alegría,
la precaria, amenazada,
difícil alegría,
al raso, limpia, en cueros,
mi ración de alegría.
No me arrastréis al pozo
de las verdes culebras.
No os arrojo a la cara mi alegría,
os la tiendo tan sólo
como una débil luz, como una mano.
No es ningún baluarte
ni ningún ofensivo privilegio,
es mi único utensilio cotidiano,
mi tela de labor.
No tengo otra bandera
y ostenta unos colores ya un poco desteñidos;
mirad que la levanto a duras penas,
contra viento y marea,
sin sombra alguna de provocación.
Es parcela pequeña, minifundio,
terreno sin cercados ni aparceros
que aro, riego y abono por mí misma,
don fe, de sol a sol.
Tomad el pobre o rico,
el cuestionable fruto
que desde ella os ofrezco,
pues sólo desde aquí
os consigo mirar, ayudar, entender,
poner tal vez en claro alguna cosa.
No me la reprochéis ni adobéis de negrura
como un reducto inmundo, segregado;
ved que no la defienden ni pinchos ni alambradas
y que podéis pasar aquí conmigo al sol.
No me arrastréis al pozo de las verdes culebras.

Carmen Martín Gaite

- T’haig de dir una cosa del teu pare que potser et sorprendrà… No sé si t’ho hauria d’explicar, però…-la veu se li va entretallar i, fent un ofegat crit de dolor, uns solcs es varen dibuixar al costat dels seus petits ulls negres-, però al cap i a la fi tu ets l’única amb qui puc confiar; la teva mare xerra les coses a la Marta Maristany o a qualsevol altra gallina del club abans no les hagi ni intuïdes, i el teu germà…-de sobte va agafar un to nostàlgic i més per ell que per la Rita va dir- No sé què sortiria malament amb aquell…

En Felicià fixà els ulls al sostre esgrogueït i restà uns segons mirant encuriosit com una mosca lluitava esfereïda per copular, l’escena el va fer riure, talment com si recordés una anècdota infantil.

La Rita, confusa, va fer tornar el seu pare a l’habitació tot agafant-li la mà i xiuxejant un dolç…

-…papà, què és això tan important que em volies dir?

- Sí, escolta’m Rita, filla meva, i procura entendre’m, no em jutgis, ni em tractis d’irresponsable…

- Sí papà, tranquil –va fer la Rita, agafant totes les forces que tenia, s’havia de mostrar a l’alçada de la situació, fos el que fos el seu pare l’estava tractant de manera especial, li havia dit que era l’única amb qui podia confiar, i no voldria defraudar-lo-, digues.

- Dons bé, l’atac de cor m’ha obert els ulls, m’ha fet veure que estic més a prop de la mort del que sembla, tots som mortals suposo…No, no facis cares rares, és veritat i vull parlar-te clar. L’important, el que em preocupa… Bé, ja saps que el teu pare té forces diners, mai t’ha faltat de res –la cara de la Rita anava sofrint tot tipus de mutacions, es sentia nerviosa, encuriosida, sorpresa i atemorida del que pogués passar-, però les coses s’acaben… i bé, no vulguis saber què hagués passat si m’hagués mort ara, no vull ni imaginar la cara de té mare…

- Papà! –La Rita va fer un crit i va alçar-se uns centímetres de la cadira.

En Felicià se la va mirar amb uns ulls més petits i encongits que de costum, mostraven un dolor terrible per la pressió que la nena li feia a la mà.

- Bé, no pensem en això –va reprendre la conversa tot desfent-se de la mà de la seva filla fent un gest que indicava que necessitava moure-la-, el cas és que Déu m’ha donat una altra oportunitat i ara sí que haig de fer les coses bé.

Va fer un silenci , interromput per aquella tos tan característica, fruit de tant tabac, i com el convicte que busca el perdó diví del cura va sentenciar:

- Fins avui no tenia testament. Però tranquil·la, ho arreglarem. Ja he trucat a l’advocat, demà al matí vindrà a fer-me una visita i ho deixarem tot solucionat, abans però voldria demanar-te un favor.

La Rita estava colpida. No sabia què pensar. No entenia com aquella conversa que havia començat com un acte íntim, com una confessió que li volia fer el seu pare, gairebé mostrant-li tendresa, mirant-la amb ulls de desesperació, requerint la seva comprensió; que havia encetat una situació que semblava que els havia d’apropar, deixar-los de tu a tu, com a pare i filla que es confessen amor i estima, havia pogut derivar a una conversa sobre el testament, sobre diners, l’herència! Definitivament, aquella esquerda entre ells dos, que havia provocat la marxa d’en Sergi, començava a convertir-se en un abisme.

- Rita, m’escoltes? És important. Necessito que portis en Carles, necessito parlar amb ell abans que vingui l’advocat. –en Felicià va dir això últim amb un to sever, un to que la Rita coneixia bé- Oi que el trucaràs? No… per telèfon no, millor vés-lo a buscar, sí. Aquestes coses no es poden fer pas per telèfon. Eh? M’escoltes, Rita?

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

Aquell matí en Sergi es va despertar amb un dolor que s’escampava i l’oprimia com una teranyina les parts més recòndites del cervell. Migranya. Tenia una classe d’ Institucions polítiques al cap de mitja hora. No suportava aquella classe, era soporífera, i si s’hi afegia la migranya la combinació li provocava nàusees. De tota manera, ja feia tard. Va tancar els ulls. “No, ho sento, no ho entendries tampoc… Senzillament som incompatibles. Exacte, som incompatibles.” La seva germana no havia intentat mai indagar més en l’assumpte, durant un temps el va tenir intrigat la manca de curiositat per part de la seva germana. Més endavant s’adonaria que no era un problema de curiositat sinó d’estabilitat. Ara aquelles paraules li ressonaven al cap, veia la làmpada de ferro i paper, aquella que la mare adorava, tambalejar-me pel cop de fúria amb què el seu pare havia sortit del despatx. El despatx… recordava aquell forat perfectament; el seu escriptori de roure, la immensa biblioteca… li semblava tan absurd tot plegat. Dubtava que el Sr. Puig hagués llegit ni els lloms dels llibres! Era tot una qüestió de prestigi, d’aparença. Oh, com odiava aquella hipocresia! Una punxada aguda li va travessar la testa.

Feia dos dies que havia rebut aquell surrealista missatge de la Rita. Que l’anés a veure… Ell i la Rita es duien prou bé, es veien cada dues setmanes més o menys; parlaven, reien, durant l’època dels exàmens el seu ritme de visites augmentava, ell l’ajudava amb l’economia i la literatura. Mai, però, parlaven dels pares; bé, del pare, o papà com ella, obstinada, el cridava. A més, des que havia estat acusat de frau la seva germana es guardava bé de mantenir tota conversa allunyada. Ara, però, aquell missatge… Que hi anés, no ho acabava d’entendre. En cap moment s’havia plantejat tan sols la possibilitat d’anar-hi, va desestimar la idea abans que pogués formular-la i, malgrat tot, portava dues nits sense dormir. Les poques hores que dormia suposaven una invasió d’imatges inconnexes, de sons incomprensibles… Es llevava sempre amb el pit accelerat i amb el coixí xop de suor. Intentava recordar el que havia somniat i només aconseguia que el recorregués una sensació d’incertesa, de por, de pànic, era una sensació coneguda, com un record que durava escassos segons, i no podia arribar a entendre.

Va pensar que era absurd donar-hi més voltes. Es va aixecar i, sense corre la persiana -no podria haver suportat la llum- va travessar la porta que el separava de la cuina, va palpar l’armariet, la prestatgeria i, sí, la caixa vella de metall oxidat que els feia de farmaciola. Va prendre’s una aspirina i quan ja estava apunt de fer els seus passos enrere, va pensar que millor deixava una nota avisant al seu valorat però sorollós company de pis. Ràpid va buscar un boli al primer calaix i va esbossar en un tros de paper

Jan, tinc migranya,
Estic al llit, procura no fer molt soroll, no aniré a l'assaig.
Sergi
(…) “Si desitja ser incinerat, premi #. Per altres opcions, esperi si us plau”.




Feia tanta calor aquell estiu! Els ventiladors del bar tenien un moviment lent però uniforme, semblaven grans hèlices que remenen amb l’esforç del qui treballa tot el dia en una fàbrica, amb aquella monotonia enganxosa, una sopa d’aire suat i diferents olors de menjar, i el fum, l’eterna boira del bar, creava pastosos remolins. Fins i tot costava respirar-hi. El bar però volia dir en Jan, aquells ulls verds on la Rita es perdia. De cop, va notar una mà a la cuixa, una mà agosarada i segura va prémer-li la carn suada i la va fer tornar de cop a aquell ambient de xivarri, als somriures segurs dels seus amics.

En Carles la mirava seriós, aferrat al seu mòbil. La Rita va intuir que parlava amb la mamà. No ho suportava, la tractaven de nena petita. I en Carles havia assumit encantat aquell paper de pare protector, fidel i incondicional.

-Rita, -va dir mentre amagava el meravellós telèfon d’última generació, com el del pare- és el teu pare, bé… hem d’anar-hi: és a l’hospital, acaba de patir un atac de cor.