s.

En Felicià Puig i Trèmols seia a la seva butaca, amb els ulls tan buits com la copa de conyac que agafava sense esma. Mirant al buit sense veure-hi res, els seus pensaments anaven teixint un intrincat garbuix del qual només entenia una cosa: que tot se n’havia anat a la merda.

Quan era jove, sempre havia somniat ser ric i poderós i important, com li havien dit que havia estat el seu avi, un industrial tèxtil en tots els seus estereotips: ric, explotador, sense escrúpols, amb visió pel negoci, algun que altre vici imperdonable i una intel·ligència freda i afilada com un bisturí. Quan, en una de les comptades ocasions asseia el seu nét als seus venerables genolls, li parlava de la necessitat de ser inflexible i mirar pels diners, de la llei del més fort i que la pietat era pels mossèns. La força de la seva convicció pràcticament hipnotitzava Felicià, que assentia amb el cap mirant-se’l embadalit. Es va prometre que seria com ell, costés el que costés.

I ara ho havia perdut tot. Primer el seu fill, aquell que mai va saber estimar tot i descobrir-li trets seus en un gest, una mirada, unes paraules. Després la Rita, la nineta dels seus ulls, la que va dir ‘papà’ als sis mesos deixant a tothom de pedra, la que li venia plorant quan s’havia esgarrinxat el genoll. I, simultàniament, havia anat arrancant trossos de cor a la Teresa, fins que ja no n’hi quedava res. Ella li feia pagar aquesta absència amb el seu silenci. Quan sopaven, només el soroll dels coberts demostrava que estaven vius. I quan anaven a dormir (tot i que des que va marxar el Sergi ja no permetia que se li acostés), es girava i callava davant les preguntes del seu marit. Tot i que feia veure que dormia, ell la sentia plorar de matinada.

Era un home infeliç i sobretot sol. La seva cobdícia ho havia espatllat tot. Tot i així, la seva feina era ara l’únic que li quedava. Es va imposar per missió resistir els anys que li quedessin, en un matrimoni buit i sense fills si era precís. Es buscaria una amant o alguna cosa similar i passaria poc temps per casa. Es gastaria l’herència que estava reservant per la Rita i el seu fantàstic (ex) xicot i la dedicaria a passar-s’ho bé.

Just en aquest moment de amarga i patètica determinació, mentre se servia una altra copa amb energies renovades, la Teresa va entrar al menjador, silenciosa com una ombra, i se li va plantar davant. Ell va alçar la vista, debatint-se entre el temor i la curiositat per les primeres paraules que li diria des que la Rita va fer la motxilla i va donar un cop de porta. Ja no tenia els ulls inflats de llàgrimes, sinó que hi lluïa una serenitat perillosa.

- La venjança és un plat que se serveix fred. Continuaré amb aquesta farsa de matrimoni fins que et pensis que t’ho he perdonat tot. I el dia més inesperat… -va arrabassar-li la copa de cristall de Bohèmia i la va estrellar amb fúria contra el parquet. En Felicià va fer un bot, protegint-se amb els braços dels milers de fragments que se’n van desprendre- el dia més inesperat, lamentaràs com mai has lamentat res tot el que m’has fet, fill de la gran puta.

Va agafar la bossa i va marxar al carrer, deixant el seu marit atònit, hiperventilant i amb un tall que li sagnava lleument, tacant poc a poc el terra sembrat de vidres.

*

 

 

s.

El Sergi va obrir la porta, després de sentir el timbre insistent (”Ja va, ja va”). Atònit, es va mirar la Rita a l’altra banda del llindar amb cara de circumstàncies i una motxilla immensa.

- Rita? Què passa?

La noia va esbufegar, desviant cap a un costat el serrell rebel. Va entrar, deixant el seu germà totalment descolocat.

- S’ha muntat una Sergi… Déu meu. El papà és un imbècil.

- I ara te n’adones. Què ha passat?

***

Asseguda al sofà, amb el Sergi al costat fent-se’n creus i en Jan escoltant d’incògnit mentre eixuga plats a la cuina, la Rita acaba la història.

-… i per acabar, va el molt cabrón i li deixa tot al Carles. Al Carles! Ni que estiguéssim casats! He agafat tot el que he trobat i he decidit que jo en aquella casa no hi torno a posar els peus, mai més. Em sap molt greu per la mamà però sé que amb el temps ho entendrà.

- I véns per quedar-te.

- Siusplau.

- Si no tens inconvenient en dormir al sofà, per mi pots estar tot el temps que vulguis Rita.

Va abraçar el seu germà amb totes les seves forces, tremolant encara de la ràbia que li provocava explicar la història, fent-la irremissiblement certa.

- Gràcies Sergi. Per descomptat us ajudaré a pagar el lloguer quan trobi feina.

- No pateixis, fins ara ens les hem arreglat molt bé en Jan i jo. Oi Jan? - havia tret el cap per la porta, impacient per saber el desenllaç d’aquella situació.

- Eh? Sí, sí, oi tant.

- La meva germana es quedarà vivint amb nosaltres. A casa hi ha hagut merder, per variar. Definitivament, el Felicià és imbècil- la Rita no sabia on ficar-se. Hauria d’aprendre a no posar-se vermella en presència de si havia de viure allà.

- Bé, escalfaré una mica més de macarrons. Van bé, oi?

- Sí sí i tant!-la Rita s’apressa a girar-se.- Sergi, on puc deixar les coses?

- Uui, aquí espai poc, però vaja, vine que faig lloc a l’armari. T’has portat mitja casa eh!

Aquella nit, dormint al sofà, tot i amb les cames arronsades i clavant-se-li vés a saber què a l’omòplat (cap a altes hores de la matinada va descobrir que era el comandament a distància), la Rita va pensar que a partir d’aquell moment, la seva vida havia canviat cap a millor. Dirigint un somriure al sostre, es va acotxar com va poder i va adorar mentalment el seu germà, al qual sentia roncar a través de la fina paret.

Pel contrari, qui no va poder aclucar l’ull va ser la Teresa. Amb el seu marit encara a l’hospital, dormia sola, tot i que si hagués estat allà, l’hagués apallissat. Els dos fills que tenia havien marxat de casa, i tot per l’imbècil del seu marit. Un divorci suposava un daltabaix social, però igualment, pensava fer-li-ho pagar, a aquell cretí. Pensava fer-li-ho pagar molt car. Entre llàgrimes i sanglots, va dibuixar un somriure amarg, mentre s’esgarrapava fort els braços.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

 

Sobre la arbitrariedad del signo lingüístico

Perdonen los lingüistas,
pero si digo “frío”
la í me aguija igual que si una abeja.

Con tan solo decir “despertador”,
un terremoto a escala me sacude.

Cuando pronuncio “sueño”,
mi paladar se llena de legañas
y hasta la propia tilde marejada
se demora en la espuma de las sábanas.

Me dirán que es casual, pero “caballo”
es la palabra que mejor relincha,
la noble “burro” como que se atora
en el barro cansino de las erres,
la palabra “paloma” bate alas,
“gorrión” bebe de un charco en el camino.

Perdonen los lingüistas, pero mienten
cuando dicen que “rosa” y “azucena”
podrían haber sido “cardo” y “zarza”.

Y sobre todo sigo aún pensando
que cuando digo “tú” solo podría
decirlo de ese modo en que lo hago:
con un temblor de pájaro al empiece
y la boca pequeña al acabar.

Andrés González Castro

*

 

s.

La Rita es va quedar mirant la ciutat a través dels vidres bruts de l’hospital. Inconscientment, s’estava mossegant els llavis amb molta ràbia, i quan se’n va a donar va notar el metàl·lic gust de la sang. Odiava el Carles per imbècil, a la Marina per bleda, al seu pare per materialista i a ella per estúpida. Per estar amb aquell sense saber ben bé per què, per inèrcia, per comoditat, per compromís, per qualsevol cosa menys per amor. Per fer veure que tot anava bé i mirar-se en Jan quan passa a demanar què volen.

Potser no seria tan greu tot plegat si el papà no fes tan evident la seva preferència del Carles per davant del Sergi. El Carles era el fill que el senyor Trèmols hauria volgut tenir; el Sergi, el que malauradament tenia. Per simpatia cap al seu germà i aversió a aquest model idíl·lic de fill, a la Rita se li feia difícil de presenciar l’afecte del seu pare cap el Carles.

Tot i que no tot era negatiu, òbviament. El Carles era un bon noi al qual les circumstàncies personals de la Rita no afavorien gaire. Hi havia una colla de noies darrere seu (capitanejades per la idiota de la Marina, que ella odiava particularment per l’esperit de possessió que li aconseguia despertar a vegades) i no els faltaven motius: el Carles era un noi guapo, intel·ligent i amb un bon caràcter que el feia simpàtic a la gent. Però sovint la Rita hi veia prepotència, presumpció i hipocresia. I sobretot, la figura paterna aprovant aquella relació; aquella sensació de ser en un matrimoni de conveniència. Tot allò la matava a poc a poc.

I qui sap què en volia fer, el seu pare, del Carles i el testament. No podia concebre l’opció que li deixés res a en Carles, no era el seu fill. A més, tenia el pressentiment que el seu germà no hi figuraria. Quan es barrejava el papà, el Carles, el Sergi i l’herència, d’allà no en podia sortir res de bo.

El Carles li havia fet una perduda, ja havia arribat a l’hospital. Va enviar-li un missatge dient-li l’habitació on eren. Aviam si li donava temps d’alliberar d’alguna manera la ràbia continguda, perquè no es feia responsable dels seus actes depèn de com anés el que vingués a continuació, fos el que fos.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

 

s.

En Jan va arribar a casa donant un fort cop de porta, del qual es va penedir quan va llegir la nota on la desmanyotada lletra del Sergi pregava silenci. En compensació, va caminar de puntetes ajustant cautelosament les portes, i es va maleïr tancant molt fort els ulls quan les claus i la seva dringadissa van anar a parar contra el terra per un descuit. Va deixar el baix sobre la taula per no entrar a l’habitació, on estaria el seu company descansant.

Aquell dia l’assaig de Lithium havia estat catastròfic, la cantant els havia plantat. La Laia, aquella veu que no trobarien enlloc més, allò que realment valia la pena de les seves cançons, havia agafat la porta i havia marxat. Havia estat sortint amb el bateria, l’Eloi (de fet, era ell qui l’havia portada, assegurant que coneixia una tia que cantava de conya), i ara havien tallat per un assumpte bastant lleig: banyes amb una amiga de la Laia. Quan estaven afinant, la vocalista havia irromput feta una fúria a la sala, li havia creuat la cara a l’Eloi (que s’havia intentat protegir inútilment aferrant-se a les baquetes) i se n’havia anat donant un sorollós cop de porta, no sense abans cridar “I no cal dir que deixo aquesta merda de grup si hi ets tu, cabrón”. L’Eloi era íntim amic d’en Jan i membre fundacional de Lithium, així que ja podien dir adéu a la seva indignada nòvia. Un gemec ensordit per la porta de l’habitació el va fer tornar a ser conscient de la indisposició del seu company de pis.

Ja es coneixia aquests episodis de migranya del Sergi, com també sabia que estaven estretament relacionats amb el seu pare, l’omnipotent Felicià Trèmols. Era un tema del que no parlava amb ell però que sabia espinós, i que només amb unes cerveses de més a sobre en Sergi comentava per sobre. Sabia d’un pare absent en la infància, distant i hipòcrita en l’adolescència i totalment enfrontat en la joventut. Sabia d’un home de negocis sense escrúpols al que se li va girar en contra el fill quan aquest va poder comprendre què feia el seu pare. Sabia d’una llar trencada, de crits afilats i de silencis amargs.

Va obrir la nevera (deprimentment buida) i es va servir un got de suc, es va repapar al sofà i va encendre la tele, baixet, baixet. Va sentir com alguna cosa de vidre es trencava a la seva habitació, i el conseqüent “Merda!” del Sergi el va informar que ja s’havia despertat.

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

s.

(…) embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.

Fingint consternació i alliberant una tensió que no havia acumulat (que en Felicià, a la Teresa, la tenia calada des del primer any de matrimoni) la seva dona es va abalançar al seu costat i li va agafar molt fort la mà.

- Déu meu, Felicià, pensava que no te’n sorties d’aquesta…- la vena mística li sortia en situacions d’aquestes, així com també quan es trencava un gerro del menjador. Ell va incorporar-se amb dificultat, i aconseguí mussitar un

- Estic bé, estic bé.

- Papà…

La Rita, tan esquerpa, tan altiva, tan dura a l’hora de jutjar la gent; la Rita ara estava tremolosa i amb els ulls vermells. Felicià es va adonar que potser s’estimaven més del que conscientment pensaven. El va sorprendre una onada d’emoció pujant-li per la gola.

- Rita…- es van abraçar, sota l’atenta mirada de la infermera. Deixem-los una estona, que ara només vénen sanglots i frases inconnexes.

Finalment, la Teresa formula la pregunta que tanta estona té a la punta de la llengua i alhora tem fer.

- Feli… -no li deia així des que es van casar- ha trucat el Sergi?- la Rita li va dirigir una mirada assassina. “Mamà, fes el refotut favor de no parlar-li del Sergi.” En Felicià va rebufar, indignat, tot i que irritar-se en aquell estat li comportava bastant de dolor.

- El Sergi? El Sergi? Com vols que truqui, aquest, aquest, aquest desagraït, aquest desconsiderat. Com vols que truqui?! Doncs no, no ha trucat, i no ho farà, perquè a aquest desgraciat el conec de fa temps.

La Teresa va ofegar un plor.

- Però és el teu fill…

-Sí? Doncs no ho sembla! Si ho fos realment seria aquí. -va fer una ganyota de dolor- I no hi és.

La infermera, que estava acostumada a drames familiars entre aquelles quatre parets, va decidir salvar la situació:

- Em sembla que li convindria deixar-lo descansar. Poden tornar demà cap a les cinc.

- Sí, sí, és clar… anem, Rita.

-Adéu papà. Fins demà.

La porta es va tancar darrere seu, deixant Felicià sol amb la infermera i els seus records.

-

Lluny, el Sergi s’havia despertat per la vibració del mòbil sobre la taula. Mig adormit, havia obert el missatge: “Sergi, el papà ha tingut un infart, està a l’hospital. Vés-lo a veure, pel que més vulguis. Rita“.

Li sabia greu per la seva germana, però no ho pensava fer. Posant el mòbil en silenci, es va tornar a estirar al llit. “De totes maneres, ell no vol que hi vagi“, va pensar, abans d’adormir-se de nou.

 

s.

Aquesta és la segona entrega del nostre cadàver exquisit escrit. Podeu llegir aquí el primer fragment.

Caminava amb pas segur, d’aquells que se saben poderosos, fins el seu Porsche. Ja a dins, cantussejant i picant rítmicament el volant amb les mans, es va dir que era un dia magnífic. Tot aquell problema del plet l’havia fet patir nervis, insomni i algun que altre accés de còlera per adversitats irrisòries, i ara per fi podia respirar. Fins i tot va estar a punt de donar una moneda a un captaire, però afortunadament es va contenir el gest a temps. Mentre aparcava el cotxe, va dir-se que per fi feia honor al seu cognom. També s’apuntà mentalment que era de les coses més òbvies i poc enginyoses que havia pensat en temps, i el va remetre als seus temps d’escola. “El Felicià és feliç, el Felicià és feliç“, dit com si fos la gran invenció. Quantes vegades va maleïr aquell avi que no va conèixer, aquell senyor regi i distant en blanc i negre que el mirava des del marc de fotografies i del qual havia heretat el nom i la desgràcia.

Amb l’objectiu de comunicar a la família el seu èxit, entrà a l’antiga casa modernista que tenia per llar amb emoció continguda. Però no hi havia ningú. La Lucrecia ho havia deixat tot impecable i havia marxat, com sempre. La nena devia ser a casa del xicot. El nen ja no vivia amb ells. I la Teresa devia estar xerrotejant amb les seves amigues: si es passava tot el sopar parlant de la Marta Maristany i la seva casa de camp, tornaria a judici per arreglar un divorci ràpid.

Per fer baixar l’eufòria que s’havia empassat per no poder-la compartir amb ningú, obrí l’armariet del menjador per servir-se una copa de conyac Maison de Saint-Jacques, que sempre li aixecava la moral. Però quan anava a deixar l’ampolla una altra vegada al seu lloc, un dolor indescriptible al pit el va traspassar. La copa esclata en mil bocins sobre el parquet, vessant tot l’alcohol.

Felicià Puig i Trèmols cau a terra, xocant fort amb el cap. Acaba de tenir un atac de cor.

 

Tinc l’honor (o la gosadia) d’escriure la primera entrada del blog, i ho voldria fer parlant d’una obra de teatre de fa gairebé quaranta anys de Woody Allen, Don’t drink the water.

És una peça teatral bastant breu (no arribarà a les cent pàgines) on, tot i estar escrita ja fa temps, és inevitable reconèixer-hi l’autor en el protagonista: el crònic barroer, crispat, obsessiu i profundament còmic en el qual s’encarna Allen a cada pel·lícula. En aquest cas, el nom que adopta és Axel Magee, fill de l’Embaixador dels Estats Units a un país de l’Europa de l’Est durant la Guerra Freda. Aquest marc polític dóna joc a Allen, que fa al·lusions irreverents i caricaturitza el nacionalisme americà envers els soviètics.

Magee, sol i sense l’empar del seu omnipotent pare, queda a càrrec de l’embaixada i sota amenaça de l’últim si sorgeix algun tipus de complicació. Després de jurar i perjurar i un cop absent l’Embaixador, arriba a l’embaixada una família de turistes americans presos per espies capitalistes i perseguits per l’exèrcit soviètic, que assetja el recinte.

La força dels diàlegs, l’originalitat de les escenes i uns personatges pintorescos configuren una obra molt divertida, digna de veure representada.

s.

MARION: Oh, Susan, mi hija, se casa… que día más bonito. Ojalá estuviera tu padre para verlo.

WALTER: Estoy vivo y estoy aquí.

MARION: Perdóname, cariño, me he dejado llevar.