a.

En Sergi va sortir fent ziga zagues de l’habitació i instants després estava escarxofat al sofà al costat d’en Jan amb una cara que parlava per si sola. Odiava aquella migranya que entrava dins el seu cervell, que l’oprimia i l’intentava esprémer com si es tractés d’una taronja… I sabia que el missatge de la Rita l’havia intensificada; sabia que algun dia hauria d’enfrontar-se al problema, algun dia hauria de decidir refer tot allò que entre el seu pare i ell van desfer per complert, però volia que aquell dia fos molt llunyà. El fet era que ara el futur molt llunyà potser no existia pel seu pare, i una pressió el comprimia per dins… el feia sentir entre responsable i enrabiat per tot plegat: per una banda volia oblidar-se’n, en Felicià només havia estat un element nociu per la seva vida, i el millor que podia fer era desempallegar-se’n. Per altra banda, però, era el seu pare, i la veueta de la mala consciència el gastava per dins, l’intentava fer canviar d’opinió: una visita acabaria amb el problema… una simple visita de cortesia, quatre paraules maques..no, no era lògic, no tenia sentit, no tot són paraules maques en aquesta vida!

En Jan es mirava a en Sergi amb cara de preocupació. No havia obert boca i estava commocionat observant alguna cosa molt més enllà de la pantalla de televisió, estava simplement pensant, reflexionant, fent i desfent idees.. Ell no podia intervenir-hi, sabia que en Sergi havia de dur per dins aquests pensament, el coneixia prou bé com per saber que no obriria la boca per a explicar-li, sabia que la presència en silenci era la millor solució per aquell moment, en recordava uns quants així. En Sergi va esbufegar, va tancar els ulls, i es va mirar en Jan:

-    La migranya no em deixa viure… em sembla que el millor serà una dutxa d’aigua freda.

S’arrossegà fins la dutxa, entrà, i deixà córrer l’aigua per sobre el seu cap…

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

a.

La Rita es mirava el seu pare encuriosida: l’home que podia amb tot, aquell pare distant i arrogant, capaç de tot per ser el primer, havia estat tombat per un atac de cor. Potser era moment perquè entengués que és impossible el control total, que també calen altres coses per a viure una vida maca i interessant, que els resultats de les vendes no eren l’índex de felicitat…

La mamà havia marxat feia estona, necessitava una visita urgent a la perruqueria. Un cop enllestits els tràmits de la Seguretat Social, la Rita, que ja era grandeta, podia fer-se càrrec del seu pare durant les primeres hores, després no calia ni això, en Felicià ja era autosuficient… La Rita va reflexionar sobre tota la seva infància amb un pare allunyat d’ella; un pare que passava per sobre de tot i de tothom sense mirar què trepitjava; un pare que la tractava com una filla objecte, com una obligació, com aquella filla que havia de tenir per ser un bon pare als ulls del món, com la nena que havia de quedar bé amb tothom… L’educació de la Rita va estar marcada per aquest estil de fer les coses, per una força que l’empenyia a aparentar el màxim de bondat possible, a creure en allò que tots creien, a seguir la tradició.. Ella i en Sergi havien afrontat aquesta educació amb diferents estils, i aquell moment, aquella resposta d’en Sergi a l’avís era la mostra més clara dels resultats..

La Rita va veure com el papà obria els ulls i va posar-se dreta d’un vot. Ningú li havia dit què havia de fer si el seu pare despertava, simplement l’havien deixat allà per a fer-li companyia… En aquell hospital tindria lloc un fet insòlid, tindria una conversa a soles amb el seu pare. És curiós com, quan volem, aconseguim esquivar certes coses, i això havia fet la Rita des de ben petita, havia esquivat tots els moments de conversa cara a cara amb el seu pare, li feia por, no s’hi volia enfrontar. Però avui no podia fer-hi res, el seu pare es va incorporar, va obrir la boca a poc a poc, i amb una ganyota de mal a la cara va dir:

- Rita, hem de parlar seriosament. L’atac de cor m’ha servir també per entendre alguna cosa…

La Rita es va sorprendre per complert. El seu pare no es posava reflexiu gairebé mai i menys a soles amb la seva filla. Amb una barreja de curiositat i por la Rita contestà:

- Digues papà, explica’t.

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

a.

Continuem: primera part aquí, segona part allà..

El dolor de pit anava augmentant fins a arribar a ser del tot insuportable. En Felicià no estava acostumat al dolor: havia dut sempre una vida sana, les hores de gimnàs, sumades als partits de tennis setmanals amb els col·legues, l’ajudaven a mantenir-se sa i lliure de tantes i tantes malalties que ronden pel món.

Sense pensar-s’ho dues vegades, va allargar el braç per agafar el telèfon mòbil d’última generació, i va intentar teclejar les dues contrasenyes que protegien la informació confidencial dels malfactors. Posteriorment va efectuar un escàner de retina, i per últim el telèfon va demanar-li que posés el dit per assegurar-se definitivament que era ell i només ell aquell que estava tenint l’atac de cor.

Una veu femenina va respondre a l’altra banda de la línia, possiblement des d’un soterrani de Nova Delhi, i va demanar a en Felicià quin era el seu problema. Aquest va balbucejar alguna cosa relacionada amb un atac de cor, però la noia no va copsar l’essència de la idea, així que tornà a repetir la pregunta. En Felicià, en un atac de ràbia i dolor, immers en una sensació d’opressió absoluta que no el deixava respirar, traient energies d’allà on podia, tornà a formular la frase, “una ambulància, estic tenint un atac de cor”.

Tot i l’èpic intent, la resposta va tornar a ser nul·la, i la noia, seguint el protocol establert per la companyia, va passar a en Felicià a un sistema d’ajuda informatitzada. En Felicià sempre havia odiat aquests sistemes, veus femenines amb poca comprensió del llenguatge oral i molt temps lliure, t’intentaven treure amb pinces i molta cura la informació que necessitaven. Un prrocés pesat però suportable en condicions normals, que es fa greument problemàtic i perillós en el moment en que estàs immers dins un senyor atac de cor.

Tot i així, en Felicià no dubtà un moment, aquella era la seva única sortida, havia d’afrontar el repte amb força i seguretat, i esperar que la tecnologia fes la seva feina. Va començar responent les preguntes de rigor: edat, pes, alçada, domicili (alguna de servei, per fi!), però posteriorment el sistema es va començar a animar. Va preguntar per la dona i els fills, per la feina, per la salut, i finalment, pel motiu de la trucada. En Felicià, un fidel creient en les noves tecnologies, usuari sempre dels mòbils d’última generació, defensor a ultrança dels ordinadors portàtils i les agendes de mà, per primera vegada a la seva vida, va deixar de creure en la tecnologia. Tenia clar que no existiria l’opció de “Estic tenint un atac de cor”, però tampoc entenia l’obsessió patològica que patia el sistema per tenir informació sobre la seva persona: al cap i a la fi, depèn de com, li seria de tot inútil saber-ho tot d’ell. L’única opció possible era que la informació fos útil per al reconeixement del cadàver i preparació de l’enterrament, i no li feia cap mena de gràcia la simple idea d’aquest pensament.

Així que en Felicià s’endinsà dins el clàssic ball de xifres dels sistemes telefònics: premi 1 per a urgència, 1, premi 3 per a urgència mèdica (per què han de tenir prioritat dins la numeració les urgències animals?), 3, premi 4 per urgències cardiovasculars, 4, premi 3 per a urgència d’atac de cor (genial, hi som), 4, està vostè segur? Premi 1, 1!. I per últim, quan ja semblava que la petició estava acceptava i en procés, arribà la pregunta final, aquella que va sorprendre a en Felicià per la manca de tacte, però que admirà pel seu pragmatisme: “Si desitja ser incinerat, premi #. Per altres opcions, esperi si us plau.”

 

L’últim centímetre que ens queda de nosaltres

La màgia de l’art és saber extreure’n aquella part, aquell matís, aquella idea, aquella impressió, concepte… que ens sembli realment interessant, ens faci pensar i reflexionar, ens porti més enllà que la simple impressió inicial. Una de les meravelles cinematogràfiques, i prèviament gràfica, d’aquests últims temps ens deixa un seguit d’aquestes idees per a poder jugar-hi… parlo d’aquella obra on es parla sobre veritat, llibertat, sobre honor, poder… recordin, recordin, aquella obra de veritables defensors de la llibertat, de revolucions i explosions, del bé i el mal: V de Vendetta. Dins aquesta obra, hi trobem, en forma de reflexions, idees a les quals alguns donem força importància, idees abstractes, probablement poc definides, però idees i valors que alguns creiem que s’han de defensar per sobre de tot…

La llibertat és un d’aquests valors a defensar… alguns diran que un valor pervertit, probablement pervertit per molts, mal entès per bastants… però com sabem si és ben estès o mal entès? Què és la llibertat? Som lliures? Preguntes preguntes… no acabaríem mai, continuaríem preguntant-nos coses i més coses, ens preguntaríem per definicions, ens preguntaríem per causes, per raons, per conseqüències… per què l’home no pot ser lliure? Com sabem que no ho és? Per què alguns defensen la llibertat coartant-la? I per què ningú els diu res? Té límits la llibertat? N’hauria de tenir? Alguns defensaran que la llibertat està en els grans actes, altres que en les petites coses, els de sempre vindran a queixar-se que no són lliures (i no ens enganyem, els fa por ser-ho..), altres voldran vigilar la llibertat… i els darrers ens ho seguim mirant tot, i alhora seguim preguntant: què som més que la nostra pròpia llibertat? La identitat és la primera forma de llibertat? Per què va néixer el concepte de llibertat? Per oposició d’idees, és a dir, per l’aparició de la prohibició? Intuïm les respostes de moltes d’aquestes preguntes, molts durant molts anys n’han donat de ben diferents, escollim la que més ens plau, aquella que més agrada, i aleshores, la donem per vàlida. Fem bé donant-la per vàlida? Molts han dit, posant-hi bastant de cap, que en ètica no trobarem mai la veritat absoluta… així doncs, ens fixem el nostre punt de vista i a partir d’aquí valorem… però no valorem igual que tots els altres… problemes i més problemes, però alhora, aquí resideix la màgia… si realment tots tinguéssim el mateix dins el cap, on estaria la gràcia?

Doncs bé, m’acomiado sense resposta de moltes d’aquestes preguntes, tot i que probablement en tenim una que donem per vàlida, no l’obtindrem una de definitiva… tot i així, per sobre de tot, llibertat, per fer, crear, per escriure, reflexionar, preguntar, actuar, llibertat per a tothom i per a tots, llibertat d’acció, d’associació, d’expressió… com diu la citada obra, la llibertat és gairebé tot allò que tenim, és allò que ens fa íntegres i únics, ens permet ser nosaltres, i s’ha de conservar… com? demostrant que podem ser lliures, expressant-la tant com podem.