Abarognòsia

El bufet d’advocats que duia el cas del senyor Puig era el millor de Catalunya i gairebé tan bo com hagués pogut ser-ho qualsevol bufet americà. Fou sagaç la defensa del seu client, i esquivà tota acusació amb rèpliques mortíferes i arguments fulminants. En rebre l’absolució, Puig resolgué la burla envers el seu contrincant judicial amb una botifarra més estrafolària que la que hom pot imaginar-se en circumstàncies estàndards, i proferí un crit triomfal tan poc digne que el jutge estigué a punt de rectificar la sentència.

Felicià Puig i Trèmols, barceloní de cinquanta-quatre anys, era un magnat de la construcció colpit per la crisi immobiliària. Fratricida en el seu sector, havia engolit tantes empreses que ara ocupava una posició gairebé monopolista al mercat català. Posició que, evidentment, topava amb les crítiques d’una població catalana massa acostumada a reivindicar causes perdudes com per callar davant una desigualtat social com aquella.

_

Caminava amb pas segur, d’aquells que se saben poderosos, fins el seu Porsche. Ja a dins, cantussejant i picant rítmicament el volant amb les mans, es va dir que era un dia magnífic. Tot aquell problema del plet l’havia fet patir nervis, insomni i algun que altre accés de còlera per adversitats irrisòries, i ara per fi podia respirar. Fins i tot va estar a punt de donar una moneda a un captaire, però afortunadament es va contenir el gest a temps. Mentre aparcava el cotxe, va dir-se que per fi feia honor al seu cognom. També s’apuntà mentalment que era de les coses més òbvies i poc enginyoses que havia pensat en temps, i el va remetre als seus temps d’escola. “El Felicià és feliç, el Felicià és feliç“, dit com si fos la gran invenció. Quantes vegades va maleir aquell avi que no va conèixer, aquell senyor regi i distant en blanc i negre que el mirava des del marc de fotografies i del qual havia heretat el nom i la desgràcia.

Amb l’objectiu de comunicar a la família el seu èxit, entrà a l’antiga casa modernista que tenia per llar amb emoció continguda. Però no hi havia ningú. La Lucrecia ho havia deixat tot impecable i havia marxat, com sempre. La nena devia ser a casa del xicot. El nen ja no vivia amb ells. I la Teresa devia estar xerrotejant amb les seves amigues: si es passava tot el sopar parlant de la Marta Maristany i la seva casa de camp, tornaria a judici per arreglar un divorci ràpid.

Per fer baixar l’eufòria que s’havia empassat per no poder-la compartir amb ningú, obrí l’armariet del menjador per servir-se una copa de conyac Maison de Saint-Jacques, que sempre li aixecava la moral. Però quan anava a deixar l’ampolla una altra vegada al seu lloc, un dolor indescriptible al pit el va traspassar. La copa esclata en mil bocins sobre el parquet, vessant tot l’alcohol.

Felicià Puig i Trèmols cau a terra, xocant fort amb el cap. Acaba de tenir un atac de cor.

_

El dolor de pit anava augmentant fins a arribar a ser del tot insuportable. En Felicià no estava acostumat al dolor: havia dut sempre una vida sana, les hores de gimnàs, sumades als partits de tennis setmanals amb els col·legues, l’ajudaven a mantenir-se sa i lliure de tantes i tantes malalties que ronden pel món.

Sense pensar-s’ho dues vegades, va allargar el braç per agafar el telèfon mòbil d’última generació, i va intentar teclejar les dues contrasenyes que protegien la informació confidencial dels malfactors. Posteriorment va efectuar un escàner de retina, i per últim el telèfon va demanar-li que posés el dit per assegurar-se definitivament que era ell i només ell aquell que estava tenint l’atac de cor.

Una veu femenina va respondre a l’altra banda de la línia, possiblement des d’un soterrani de Nova Delhi, i va demanar a en Felicià quin era el seu problema. Aquest va balbucejar alguna cosa relacionada amb un atac de cor, però la noia no va copsar l’essència de la idea, així que tornà a repetir la pregunta. En Felicià, en un atac de ràbia i dolor, immers en una sensació d’opressió absoluta que no el deixava respirar, traient energies d’allà on podia, tornà a formular la frase, “una ambulància, estic tenint un atac de cor”.

Tot i l’èpic intent, la resposta va tornar a ser nul·la, i la noia, seguint el protocol establert per la companyia, va passar a en Felicià a un sistema d’ajuda informatitzada. En Felicià sempre havia odiat aquests sistemes, veus femenines amb poca comprensió del llenguatge oral i molt temps lliure, t’intentaven treure amb pinces i molta cura la informació que necessitaven. Un procés pesat però suportable en condicions normals, que es fa greument problemàtic i perillós en el moment en que estàs immers dins un senyor atac de cor.

Tot i així, en Felicià no dubtà un moment, aquella era la seva única sortida, havia d’afrontar el repte amb força i seguretat, i esperar que la tecnologia fes la seva feina. Va començar responent les preguntes de rigor: edat, pes, alçada, domicili (alguna de servei, per fi!), però posteriorment el sistema es va començar a animar. Va preguntar per la dona i els fills, per la feina, per la salut, i finalment, pel motiu de la trucada. En Felicià, un fidel creient en les noves tecnologies, usuari sempre dels mòbils d’última generació, defensor a ultrança dels ordinadors portàtils i les agendes de mà, per primera vegada a la seva vida, va deixar de creure en la tecnologia. Tenia clar que no existiria l’opció de “Estic tenint un atac de cor”, però tampoc entenia l’obsessió patològica que patia el sistema per tenir informació sobre la seva persona: al cap i a la fi, depèn de com, li seria de tot inútil saber-ho tot d’ell. L’única opció possible era que la informació fos útil per al reconeixement del cadàver i preparació de l’enterrament, i no li feia cap mena de gràcia la simple idea d’aquest pensament.

Així que en Felicià s’endinsà dins el clàssic ball de xifres dels sistemes telefònics: premi 1 per a urgència, 1, premi 3 per a urgència mèdica (per què han de tenir prioritat dins la numeració les urgències animals?), 3, premi 4 per urgències cardiovasculars, 4, premi 3 per a urgència d’atac de cor (genial, hi som), 4, està vostè segur? Premi 1, 1!. I per últim, quan ja semblava que la petició estava acceptava i en procés, arribà la pregunta final, aquella que va sorprendre a en Felicià per la manca de tacte, però que admirà pel seu pragmatisme: “Si desitja ser incinerat, premi #. Per altres opcions, esperi si us plau.”

_

Feia tanta calor aquell estiu! Els ventiladors del bar tenien un moviment lent però uniforme, semblaven grans hèlices que remenen amb l’esforç del qui treballa tot el dia en una fàbrica, amb aquella monotonia enganxosa, una sopa d’aire suat i diferents olors de menjar, i el fum, l’eterna boira del bar, creava pastosos remolins. Fins i tot costava respirar-hi. El bar però volia dir en Jan, aquells ulls verds on la Rita es perdia. De cop, va notar una mà a la cuixa, una mà agosarada i segura va prémer-li la carn suada i la va fer tornar de cop a aquell ambient de xivarri, als somriures segurs dels seus amics.

En Carles la mirava seriós, aferrat al seu mòbil. La Rita va intuir que parlava amb la mamà. No ho suportava, la tractaven de nena petita. I en Carles havia assumit encantat aquell paper de pare protector, fidel i incondicional.

-Rita, -va dir mentre amagava el meravellós telèfon d’última generació, com el del pare- és el teu pare, bé… hem d’anar-hi: és a l’hospital, acaba de patir un atac de cor.

_

Lentament, Felicià va despertar-se. Va restar uns minuts immòbil, amb els ulls tancats, sense poder distingir la frontera entre el somni i la realitat. Va intentar respirar fort, feixugament, i quan va notar aquell dolor intens a l’estèrnum va recordar què havia passat. Va obrir els ulls; estava sol a l’habitació de l’hospital. Tristament sol, així va sentir-se aleshores, i va trobar-se de sobte reflexionant sobre la seva vida… Va adonar-se que ningú no l’estimava prou com per estar al seu costat en aquells moments d’agonia, i, encara pitjor, que ell no estimava a ningú amb vertadera sinceritat. Hagués desitjat, malgrat tot, que la seva esposa, Teresa, o Rita, la seva filla, estiguessin amb ell per consolar-lo. Podria haver mort! Necessitava recolzar-se en algú, explicar la seva heroïcitat: com havia superat el dolor i havia trucat agònicament per avisar una ambulància…

Més tard es va dir a si mateix, consternat, que Teresa era el signe més evident de la mancança d’amor en la seva vida. Si hagués acudit a l’hospital, sens dubte hagués estat per preguntar delerosament si, per fi, el seu marit havia passat a millor vida: l’herència serien uns quants centenars de milions d’euros. Era això el que sempre havia anhelat ella.

Teresa, això sí, era guapa. Tenia una silueta estilitzada i alhora voluptuosa, amb unes cames primes i llargues i uns excelsos pits turgents; un rostre angulós, atractiu, terriblement seductor. Felicià se n’havia enamorat abans de conèixer-la. I no podria haver estat d’altra manera: psicològicament parlant, aquella bruixa era increïblement estúpida, tot i que ella estigués convençuda del contrari. La desorbitada autoestima de Teresa, manifestada agosaradament en el seu tarannà quotidià, mai havia guardat proporció amb la seva realitat mental. Felicià l’odiava amb passió.

Enfadat amb Teresa, amb ell mateix i amb tot allò que l’envoltava, Felicià va estirar-se i va esperar que, almenys, arribés alguna infermera per explicar-li què coi li passava. Efectivament, en cinc minuts va entrar una dona embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.

_

Fingint consternació i alliberant una tensió que no havia acumulat (que en Felicià, a la Teresa, la tenia calada des del primer any de matrimoni) la seva dona es va abalançar al seu costat i li va agafar molt fort la mà.

- Déu meu, Felicià, pensava que no te’n sorties d’aquesta…- la vena mística li sortia en situacions d’aquestes, així com també quan es trencava un gerro del menjador. Ell va incorporar-se amb dificultat, i aconseguí mussitar un

- Estic bé, estic bé.

- Papà…

La Rita, tan esquerpa, tan altiva, tan dura a l’hora de jutjar la gent; la Rita ara estava tremolosa i amb els ulls vermells. Felicià es va adonar que potser s’estimaven més del que conscientment pensaven. El va sorprendre una onada d’emoció pujant-li per la gola.

- Rita…- es van abraçar, sota l’atenta mirada de la infermera. Deixem-los una estona, que ara només vénen sanglots i frases inconnexes.

Finalment, la Teresa formula la pregunta que tanta estona té a la punta de la llengua i alhora tem fer.

- Feli… -no li deia així des que es van casar- ha trucat el Sergi?- la Rita li va dirigir una mirada assassina. “Mamà, fes el refotut favor de no parlar-li del Sergi.” En Felicià va rebufar, indignat, tot i que irritar-se en aquell estat li comportava bastant de dolor.

- El Sergi? El Sergi? Com vols que truqui, aquest, aquest, aquest desagraït, aquest desconsiderat. Com vols que truqui?! Doncs no, no ha trucat, i no ho farà, perquè a aquest desgraciat el conec de fa temps.

La Teresa va ofegar un plor.

- Però és el teu fill…

-Sí? Doncs no ho sembla! Si ho fos realment seria aquí. -va fer una ganyota de dolor- I no hi és.

La infermera, que estava acostumada a drames familiars entre aquelles quatre parets, va decidir salvar la situació:

- Em sembla que li convindria deixar-lo descansar. Poden tornar demà cap a les cinc.

- Sí, sí, és clar… anem, Rita.

-Adéu papà. Fins demà.

La porta es va tancar darrere seu, deixant Felicià sol amb la infermera i els seus records.

Lluny, el Sergi s’havia despertat per la vibració del mòbil sobre la taula. Mig adormit, havia obert el missatge: “Sergi, el papà ha tingut un infart, està a l’hospital. Vés-lo a veure, pel que més vulguis. Rita“.

Li sabia greu per la seva germana, però no ho pensava fer. Posant el mòbil en silenci, es va tornar a estirar al llit. “De totes maneres, ell no vol que hi vagi“, va pensar, abans d’adormir-se de nou.

_

Aquell matí en Sergi es va despertar amb un dolor que s’escampava i l’oprimia com una teranyina les parts més recòndites del cervell. Migranya. Tenia una classe d’ Institucions polítiques al cap de mitja hora. No suportava aquella classe, era soporífera, i si s’hi afegia la migranya la combinació li provocava nàusees. De tota manera, ja feia tard. Va tancar els ulls. “No, ho sento, no ho entendries tampoc… Senzillament som incompatibles. Exacte, som incompatibles.” La seva germana no havia intentat mai indagar més en l’assumpte, durant un temps el va tenir intrigat la manca de curiositat per part de la seva germana. Més endavant s’adonaria que no era un problema de curiositat sinó d’estabilitat. Ara aquelles paraules li ressonaven al cap, veia la làmpada de ferro i paper, aquella que la mare adorava, tambalejar-me pel cop de fúria amb què el seu pare havia sortit del despatx. El despatx… recordava aquell forat perfectament; el seu escriptori de roure, la immensa biblioteca… li semblava tan absurd tot plegat. Dubtava que el Sr. Puig hagués llegit ni els lloms dels llibres! Era tot una qüestió de prestigi, d’aparença. Oh, com odiava aquella hipocresia! Una punxada aguda li va travessar la testa.

Feia dos dies que havia rebut aquell surrealista missatge de la Rita. Que l’anés a veure… Ell i la Rita es duien prou bé, es veien cada dues setmanes més o menys; parlaven, reien, durant l’època dels exàmens el seu ritme de visites augmentava, ell l’ajudava amb l’economia i la literatura. Mai, però, parlaven dels pares; bé, del pare, o papà com ella, obstinada, el cridava. A més, des que havia estat acusat de frau la seva germana es guardava bé de mantenir tota conversa allunyada. Ara, però, aquell missatge… Que hi anés, no ho acabava d’entendre. En cap moment s’havia plantejat tan sols la possibilitat d’anar-hi, va desestimar la idea abans que pogués formular-la i, malgrat tot, portava dues nits sense dormir. Les poques hores que dormia suposaven una invasió d’imatges inconnexes, de sons incomprensibles… Es llevava sempre amb el pit accelerat i amb el coixí xop de suor. Intentava recordar el que havia somniat i només aconseguia que el recorregués una sensació d’incertesa, de por, de pànic, era una sensació coneguda, com un record que durava escassos segons, i no podia arribar a entendre.

Va pensar que era absurd donar-hi més voltes. Es va aixecar i, sense corre la persiana -no podria haver suportat la llum- va travessar la porta que el separava de la cuina, va palpar l’armariet, la prestatgeria i, sí, la caixa vella de metall oxidat que els feia de farmaciola. Va prendre’s una aspirina i quan ja estava apunt de fer els seus passos enrere, va pensar que millor deixava una nota avisant al seu valorat però sorollós company de pis. Ràpid va buscar un boli al primer calaix i va esbossar en un tros de paper

Jan, tinc migranya,

estic al llit, procura no fer molt soroll, no aniré a l’assaig.

Sergi.

_

En Jan va arribar a casa donant un fort cop de porta, del qual es va penedir quan va llegir la nota on la desmanyotada lletra del Sergi pregava silenci. En compensació, va caminar de puntetes ajustant cautelosament les portes, i es va maleïr tancant molt fort els ulls quan les claus i la seva dringadissa van anar a parar contra el terra per un descuit. Va deixar el baix sobre la taula per no entrar a l’habitació, on estaria el seu company descansant.

Aquell dia l’assaig de Lithium havia estat catastròfic, la cantant els havia plantat. La Laia, aquella veu que no trobarien enlloc més, allò que realment valia la pena de les seves cançons, havia agafat la porta i havia marxat. Havia estat sortint amb el bateria, l’Eloi (de fet, era ell qui l’havia portada, assegurant que coneixia una tia que cantava de conya), i ara havien tallat per un assumpte bastant lleig: banyes amb una amiga de la Laia. Quan estaven afinant, la vocalista havia irromput feta una fúria a la sala, li havia creuat la cara a l’Eloi (que s’havia intentat protegir inútilment aferrant-se a les baquetes) i se n’havia anat donant un sorollós cop de porta, no sense abans cridar “I no cal dir que deixo aquesta merda de grup si hi ets tu, cabrón”. L’Eloi era íntim amic d’en Jan i membre fundacional de Lithium, així que ja podien dir adéu a la seva indignada nòvia. Un gemec ensordit per la porta de l’habitació el va fer tornar a ser conscient de la indisposició del seu company de pis.

Ja es coneixia aquests episodis de migranya del Sergi, com també sabia que estaven estretament relacionats amb el seu pare, l’omnipotent Felicià Trèmols. Era un tema del que no parlava amb ell però que sabia espinós, i que només amb unes cerveses de més a sobre en Sergi comentava per sobre. Sabia d’un pare absent en la infància, distant i hipòcrita en l’adolescència i totalment enfrontat en la joventut. Sabia d’un home de negocis sense escrúpols al que se li va girar en contra el fill quan aquest va poder comprendre què feia el seu pare. Sabia d’una llar trencada, de crits afilats i de silencis amargs.

Va obrir la nevera (deprimentment buida) i es va servir un got de suc, es va repapar al sofà i va encendre la tele, baixet, baixet. Va sentir com alguna cosa de vidre es trencava a la seva habitació, i el conseqüent “Merda!” del Sergi el va informar que ja s’havia despertat.

_

La Rita es mirava el seu pare encuriosida: l’home que podia amb tot, aquell pare distant i arrogant, capaç de tot per ser el primer, havia estat tombat per un atac de cor. Potser era moment perquè entengués que és impossible el control total, que també calen altres coses per a viure una vida maca i interessant, que els resultats de les vendes no eren l’índex de felicitat…

La mamà havia marxat feia estona, necessitava una visita urgent a la perruqueria. Un cop enllestits els tràmits de la Seguretat Social, la Rita, que ja era grandeta, podia fer-se càrrec del seu pare durant les primeres hores, després no calia ni això, en Felicià ja era autosuficient… La Rita va reflexionar sobre tota la seva infància amb un pare allunyat d’ella; un pare que passava per sobre de tot i de tothom sense mirar què trepitjava; un pare que la tractava com una filla objecte, com una obligació, com aquella filla que havia de tenir per ser un bon pare als ulls del món, com la nena que havia de quedar bé amb tothom… L’educació de la Rita va estar marcada per aquest estil de fer les coses, per una força que l’empenyia a aparentar el màxim de bondat possible, a creure en allò que tots creien, a seguir la tradició.. Ella i en Sergi havien afrontat aquesta educació amb diferents estils, i aquell moment, aquella resposta d’en Sergi a l’avís era la mostra més clara dels resultats..

La Rita va veure com el papà obria els ulls i va posar-se dreta d’un vot. Ningú li havia dit què havia de fer si el seu pare despertava, simplement l’havien deixat allà per a fer-li companyia… En aquell hospital tindria lloc un fet insòlid, tindria una conversa a soles amb el seu pare. És curiós com, quan volem, aconseguim esquivar certes coses, i això havia fet la Rita des de ben petita, havia esquivat tots els moments de conversa cara a cara amb el seu pare, li feia por, no s’hi volia enfrontar. Però avui no podia fer-hi res, el seu pare es va incorporar, va obrir la boca a poc a poc, i amb una ganyota de mal a la cara va dir:

- Rita, hem de parlar seriosament. L’atac de cor m’ha servir també per entendre alguna cosa…

La Rita es va sorprendre per complert. El seu pare no es posava reflexiu gairebé mai i menys a soles amb la seva filla. Amb una barreja de curiositat i por la Rita contestà:

- Digues papà, explica’t.

_

- T’haig de dir una cosa del teu pare que potser et sorprendrà… No sé si t’ho hauria d’explicar, però…-la veu se li va entretallar i, fent un ofegat crit de dolor, uns solcs es varen dibuixar al costat dels seus petits ulls negres-, però al cap i a la fi tu ets l’única amb qui puc confiar; la teva mare xerra les coses a la Marta Maristany o a qualsevol altra gallina del club abans no les hagi ni intuïdes, i el teu germà…-de sobte va agafar un to nostàlgic i més per ell que per la Rita va dir- No sé què sortiria malament amb aquell…

En Felicia fixà els ulls al sostre esgrogueït i restà uns segons mirant encuriosit com una mosca lluitava esfereïda per copular, l’escena el va fer riure, talment com si recordés una anècdota infantil.

La Rita, confusa, va fer tornar el seu pare a l’habitació tot agafant-li la mà i xiuxejant un dolç…

-…papà, què és això tan important que em volies dir?

- Sí, escolta’m Rita, filla meva, i procura entendre’m, no em jutgis, ni em tractis d’irresponsable…

- Sí papà, tranquil –va fer la Rita, agafant totes les forces que tenia, s’havia de mostrar a l’alçada de la situació, fos el que fos el seu pare l’estava tractant de manera especial, li havia dit que era l’única amb qui podia confiar, i no voldria defraudar-lo-, digues.

- Dons bé, l’atac de cor m’ha obert els ulls, m’ha fet veure que estic més a prop de la mort del que sembla, tots som mortals suposo…No, no facis cares rares, és veritat i vull parlar-te clar. L’important, el que em preocupa… Bé, ja saps que el teu pare té forces diners, mai t’ha faltat de res –la cara de la Rita anava sofrint tot tipus de mutacions, es sentia nerviosa, encuriosida, sorpresa i atemorida del que pogués passar-, però les coses s’acaben… i bé, no vulguis saber què hagués passat si m’hagués mort ara, no vull ni imaginar la cara de té mare…

- Papà! –La Rita va fer un crit i va alçar-se uns centímetres de la cadira.

En Felicià se la va mirar amb uns ulls més petits i encongits que de costum, mostraven un dolor terrible per la pressió que la nena li feia a la mà.

- Bé, no pensem en això –va reprendre la conversa tot desfent-se de la mà de la seva filla fent un gest que indicava que necessitava moure-la-, el cas és que Déu m’ha donat una altra oportunitat i ara sí que haig de fer les coses bé.

Va fer un silenci , interromput d’aquella tos tan característica, fruit de tan tabac, i com el convicte que busca el perdó diví del cura va sentenciar:

- Fins avui no tenia testament. Però tranquil·la, ho arreglarem. Ja he trucat a l’advocat, demà al matí vindrà a fer-me una visita i ho deixarem tot solucionat, abans però voldria demanar-te un favor.

La Rita estava colpida. No sabia què pensar. No entenia com aquella conversa que havia començat com un acte íntim, com una confessió que li volia fer el seu pare, gairebé mostrant-li tendresa, mirant-la amb ulls de desesperació, requerint la seva comprensió; que havia encetat una situació que semblava que els havia d’apropar, deixar-los de tu a tu, com a pare i filla que es confessen amor i estima, havia pogut derivar a una conversa sobre el testament, sobre diners, l’herència! Definitivament, aquella esquerda entre ells dos, que havia provocat la marxa d’en Sergi, començava a convertir-se en un abisme.

- Rita, m’escoltes? És important. Necessito que portis en Carles, necessito parlar amb ell abans que vingui l’advocat. –en Felicià va dir això últim amb un to sever, un to que la Rita coneixia bé- Oi que el trucaràs? No… per telèfon no, millor vés-lo a buscar, sí. Aquestes coses no es poden fer pas per telèfon. Eh? M’escoltes, Rita?

_

La Rita, experimentada en l’art de desobeir ordres paternes, va marcar el número del Carles al seu mòbil. Se’l sabia de memòria, de tantes vegades de trucar-lo i enviar-li missatges. I és que temps enrere l’havia estimat amb la devoció que sent tota nena de catorze anys per qualsevol guapot de disset que li faci cas. Però ara que ella en tenia disset aquella excitació inicial s’havia ofuscat, de manera que la seva relació s’assemblava més a la d’un matrimoni de la tercera edat que a la de dos adolescents en plena efervescència hormonal. Va sentir que agafaven el telèfon a l’altra punta de la línia.

- Si? –enlloc de la veu greu i apagada del Carles, va contestar una noia fent una rialleta.

- Mmh… Sóc la Rita… És el mòbil del Carles això? –la Rita va sospesar la possibilitat d’haver-se equivocat

- Ai, ara s’hi posa, un moment! –la veu va semblar espantada, i, de lluny, la Rita va sentir com aquella ximple anunciava la trucada al Carles– Charlie, sí, és ella… perquè et truca?

Ara sí, el Carles es va posar al telèfon:

- Hola princesa! –va emetre una salutació tan hipòcrita que al cervell de la Rita va ressonar un “Hola estúpida!”. Va decidir deixar les disputes per més endavant i va anar al gra.

- Escolta’m, el meu pare vol parlar amb tu i diu que és important. Ja sé que sempre dic que m’és igual què digui, però amb això de l’infart s’ha posat molt estrany… i vull que li fem cas, has de venir. Siusplau. –la Rita va procurar sentenciar la conversa

- Carinyo, ara no puc venir… estic… estic amb la Marina, saps? Estem fent aquell treball de mecànica que et vaig explicar, te’n recordes que t’ho vaig explicar, oi? –ara ja no parlava amb hipocresia sinó que ben bé semblava que estigués explicant un conte a una nena de cinc anys.

- Carles, siusplau. –La Rita no estava per collonades.

- Però la Marina…

- Ja li pots dir a la imbècil de la Marina que faci la merda de treball de mecànica sola! I el seu Charlie –va pronunciar “Charlie” amb el to més burleta que va poder aconseguir– que vingui a l’hospital d’una vegada, hòstia!

La Rita va llençar el mòbil a terra amb totes les seves forces.

_

La Rita es va quedar mirant la ciutat a través dels vidres bruts de l’hospital. Inconscientment, s’estava mossegant els llavis amb molta ràbia, i quan se’n va a donar va notar el metàl·lic gust de la sang. Odiava el Carles per imbècil, a la Marina per bleda, al seu pare per materialista i a ella per estúpida. Per estar amb aquell sense saber ben bé per què, per inèrcia, per comoditat, per compromís, per qualsevol cosa menys per amor. Per fer veure que tot anava bé i mirar-se en Jan quan passa a demanar què volen.

Potser no seria tan greu tot plegat si el papà no fes tan evident la seva preferència del Carles per davant del Sergi. El Carles era el fill que el senyor Trèmols hauria volgut tenir; el Sergi, el que malauradament tenia. Per simpatia cap al seu germà i aversió a aquest model idíl·lic de fill, a la Rita se li feia difícil de presenciar l’afecte del seu pare cap el Carles.

Tot i que no tot era negatiu, òbviament. El Carles era un bon noi al qual les circumstàncies personals de la Rita no afavorien gaire. Hi havia una colla de noies darrere seu (capitanejades per la idiota de la Marina, que ella odiava particularment per l’esperit de possessió que li aconseguia despertar a vegades) i no els faltaven motius: el Carles era un noi guapo, intel·ligent i amb un bon caràcter que el feia simpàtic a la gent. Però sovint la Rita hi veia prepotència, presumpció i hipocresia. I sobretot, la figura paterna aprovant aquella relació; aquella sensació de ser en un matrimoni de conveniència. Tot allò la matava a poc a poc.

I qui sap què en volia fer, el seu pare, del Carles i el testament. No podia concebre l’opció que li deixés res a en Carles, no era el seu fill. A més, tenia el pressentiment que el seu germà no hi figuraria. Quan es barrejava el papà, el Carles, el Sergi i l’herència, d’allà no en podia sortir res de bo.

El Carles li havia fet una perduda, ja havia arribat a l’hospital. Va enviar-li un missatge dient-li l’habitació on eren. Aviam si li donava temps d’alliberar d’alguna manera la ràbia continguda, perquè no es feia responsable dels seus actes depèn de com anés el que vingués a continuació, fos el que fos.

_

- Passa Carles, sí Rita tu també.

Amb els cabells ondulats mal lligats en una cua de cavall que no recull mai aquell floc de cabells que té per cerrell, massa llarg per passar desapercebut, massa curt per formar part de la resta, la Rita dubta uns segons amb la mà al pom de la porta, sigues forta.

- Rita nena, entra.

En Carles intenta donar-li la mà, la Rita l’esquiva i entra, deixant el noi de cara la porta, que la tanca amb la mà que volia agafar la Rita.

- Bé Carles, seu. Rita deixa seure a en Carles, no creus nina?

- Com està Felicià? Em va deixar molt preocupat, quasi no vaig dormir la nit del dimecres, i no sap com n’és de perillós això, amb tots els exàmens a sobre… El dijous vaig voler venir però la Rita, bé ja sap com d’assenyada és la seva filla: “ves a estudiar carinyo, ja li daré records al papà de part teva”.

No podia. Serà hipòcrita el cabron? La repugnava, sí. I aquella camisa blanca i blava a ratlles que li havia regalat ella per Nadal, recordava la il·lusió amb què l’havia comprada, com imaginava la seva cara al veure-la, i ara la molestava veure’l amb ella posada.

La cara d’en Felicià era cofoia, sembla que sota aquell bigoti (mal retallat per la deixadesa pròpia dels hospitals) s’hi podia intuir, fins i tot, un somriure. Quan va obrir la boca però va tornar a fer aquell posat seriós i un to molt semblant al que feia poc havia dirigit a la seva filla va dir:

- Carles, he tingut una experiència propera a la mort. Afortunadament me n’he sortit però no cal anar jugant amb la paciència del Senyor.

- No digui això home, si vostè és fort, això han estat contrarietats, massa tensió…

- Bé, mai se sap quanta tensió et poden fer aguantar. Però bé, anem al què ens ateny. Com bé saps, tu sempre has estat un membre més de la nostra família, de petit jugant per casa, sempre donant exemple dels teus excel·lents modals; més tard vas ajudar-nos amb el problema de… -el seu puny es tancà enduent-se un bon tros de llençol,les faccions es van aguditzar- el problema d’el Sergi i tot plegat. Després ens vau fer el millor regal quan vas acceptar la nena de nòvia, recordo que en tenies un fotimer darrera, però bé quina més maca que la meva princesa? -i va dirigir una breu mirada a la Rita que vessava orgull- bé, no cal que digui que has estat sens dubte el fill modèlic que, desafortunadament, no he tingut…

La Rita no podia seguir escoltant. Li feia mal el pit, s’ofegava, i notava com, calentes, unes llàgrimes lluitaven per sortir sota els ulls. Va tancar els ulls i imitant el gest del seu pare, va arreplegar un tros de llençol. Respira, escolta, silenci, respira.

- …així doncs, vull que sàpigues que he firmat perquè, un cop mort i enterrat, l’herència us vagi a tu i a la Rita, els meus fills.

Dins seu, un núvol espès havia omplert tots els pulmons de la Rita, l’ofegava per dins i, alhora, notava com una esquerda l’estava partint, com es feia a bocins una part d’ella.

_

En Sergi va sortir fent ziga zagues de l’habitació i instants després estava escarxofat al sofà al costat d’en Jan amb una cara que parlava per si sola. Odiava aquella migranya que entrava dins el seu cervell, que l’oprimia i l’intentava esprémer com si es tractés d’una taronja… I sabia que el missatge de la Rita l’havia intensificada; sabia que algun dia hauria d’enfrontar-se al problema, algun dia hauria de decidir refer tot allò que entre el seu pare i ell van desfer per complert, però volia que aquell dia fos molt llunyà. El fet era que ara el futur molt llunyà potser no existia pel seu pare, i una pressió el comprimia per dins… el feia sentir entre responsable i enrabiat per tot plegat: per una banda volia oblidar-se’n, en Felicià només havia estat un element nociu per la seva vida, i el millor que podia fer era desempallegar-se’n. Per altra banda, però, era el seu pare, i la veueta de la mala consciència el gastava per dins, l’intentava fer canviar d’opinió: una visita acabaria amb el problema… una simple visita de cortesia, quatre paraules maques..no, no era lògic, no tenia sentit, no tot són paraules maques en aquesta vida!

En Jan es mirava a en Sergi amb cara de preocupació. No havia obert boca i estava commocionat observant alguna cosa molt més enllà de la pantalla de televisió, estava simplement pensant, reflexionant, fent i desfent idees.. Ell no podia intervenir-hi, sabia que en Sergi havia de dur per dins aquests pensament, el coneixia prou bé com per saber que no obriria la boca per a explicar-li, sabia que la presència en silenci era la millor solució per aquell moment, en recordava uns quants així. En Sergi va esbufegar, va tancar els ulls, i es va mirar en Jan:

- La migranya no em deixa viure… em sembla el millor serà una dutxa d’aigua freda.

S’arrossegà fins la dutxa, entrà, i deixà córrer l’aigua per sobre el seu cap…

_

El Sergi va obrir la porta, després de sentir el timbre insistent (”Ja va, ja va”). Atònit, es va mirar la Rita a l’altra banda del llindar amb cara de circumstàncies i una motxilla immensa.

- Rita? Què passa?

La noia va esbufegar, desviant cap a un costat el serrell rebel. Va entrar, deixant el seu germà totalment descolocat.

- S’ha muntat una Sergi… Déu meu. El papà és un imbècil.

- I ara te n’adones. Què ha passat?

***

Asseguda al sofà, amb el Sergi al costat fent-se’n creus i en Jan escoltant d’incògnit mentre eixuga plats a la cuina, la Rita acaba la història.

-… i per acabar, va el molt cabrón i li deixa tot al Carles. Al Carles! Ni que estiguéssim casats! He agafat tot el que he trobat i he decidit que jo en aquella casa no hi torno a posar els peus, mai més. Em sap molt greu per la mamà però sé que amb el temps ho entendrà.

- I véns per quedar-te.

- Siusplau.

- Si no tens inconvenient en dormir al sofà, per mi pots estar tot el temps que vulguis Rita.

Va abraçar el seu germà amb totes les seves forces, tremolant encara de la ràbia que li provocava explicar la història, fent-la irremissiblement certa.

- Gràcies Sergi. Per descomptat us ajudaré a pagar el lloguer quan trobi feina.

- No pateixis, fins ara ens les hem arreglat molt bé en Jan i jo. Oi Jan? - havia tret el cap per la porta, impacient per saber el desenllaç d’aquella situació.

- Eh? Sí, sí, oi tant.

- La meva germana es quedarà vivint amb nosaltres. A casa hi ha hagut merder, per variar. Definitivament, el Felicià és imbècil- la Rita no sabia on ficar-se. Hauria d’aprendre a no posar-se vermella en presència de si havia de viure allà.

- Bé, escalfaré una mica més de macarrons. Van bé, oi?

- Sí sí i tant!-la Rita s’apressa a girar-se.- Sergi, on puc deixar les coses?

- Uui, aquí espai poc, però vaja, vine que faig lloc a l’armari. T’has portat mitja casa eh!

Aquella nit, dormint al sofà, tot i amb les cames arronsades i clavant-se-li vés a saber què a l’omòplat (cap a altes hores de la matinada va descobrir que era el comandament a distància), la Rita va pensar que a partir d’aquell moment, la seva vida havia canviat cap a millor. Dirigint un somriure al sostre, es va acotxar com va poder i va adorar mentalment el seu germà, al qual sentia roncar a través de la fina paret.

Pel contrari, qui no va poder aclucar l’ull va ser la Teresa. Amb el seu marit encara a l’hospital, dormia sola, tot i que si hagués estat allà, l’hagués apallissat. Els dos fills que tenia havien marxat de casa, i tot per l’imbècil del seu marit. Un divorci suposava un daltabaix social, però igualment, pensava fer-li-ho pagar, a aquell cretí. Pensava fer-li-ho pagar molt car. Entre llàgrimes i sanglots, va dibuixar un somriure amarg, mentre s’esgarrapava fort els braços.

_

Des dalt dels prestatges de la cuina, un objecte gran que, per falta de llum, la Rita no va saber identificar, va caure rebotant per tots els prestatges, fent rebombori per allà on passava i, finalment, un estrepitós espetec, un terrible soroll metàl·lic, va deixar tota l’habitació en silenci.

- Sergi? – va dir la Rita, tapant-se una mica el cos gairebé nu amb la manteta del sofà.

- No… sóc en Jan… perdona, t’he despertat, oi? No ho volia, però és que estava buscant una pastilla i… això està tan mal endreçat!

- No tranquil, no m’has despertat. Si no dormia tampoc. No puc dormir.

- A mi em passa, ara mateix venia a buscar una valeriana… jo no hi crec massa, però el teu germà sempre insisteix en que li va tan bé…

- Sí, ell dorm millor… vull dir que a casa ell era el de la migranya i jo la de l’insomni.

-Doncs jo sóc de les teves… hi ha nits que em poso a composar a les tres o les quatre. No sé, sempre va bé aprofitar el temps perquè sinó l’avorriment és pitjor.

- Sí, clar… però jo demà m’he de llevar força d’hora, i llavors és més angoixant encara. A més, només em falta demà arribar amb mala cara… que amb la llengua llarga que té la gent a l’escola i després del dia d’avui…

- Sí? Avui ha estat molt terrible?

- Sí… força… bé, suposo que en Sergi ja et va explicar tot el que em va passar i perquè sóc aquí…

- En Sergi només em va explicar que el seu, bé el vostre, pare havia fet de les seves i que si et podies estar aquí una temporada amb nosaltres. Però no me va dir res més.

- No? Que correcte que pot arribar a ser el meu germà… doncs mira, t’ho explico una mica per sobre, sí? –La Rita començava a sentir-se molt còmode, havia passat un dia horrorós, i de cop i volta, en aquell sofà vell, en un pis minúscul del Raval, on mai s’hi hagués pogut imaginar vivint, es sentia ben acompanyada, escoltada, la seva xerrameca tornava a agafar el ritme incontrolable habitual- … llavors el pare em va fer portar en Carles. A mi em va semblar estrany, perquè fet i fet en Carles no pintava res allà, però vaja, com sempre s’havien portat bé i el pare del Carles jo sé que, fa anys ja, quan el pare havia tingut problemes l’havia ajudat… Total, que truco el Carles i està amb una tia, una tal Marina, quan ell m’havia dit que es pensava passar el dia tancat a la biblioteca que tenia exàmens…

Era tan maco en Jan, fins i tot amb els cabells tots despentinats i amb aquell pijama, que no era més que un pantalonet de cotó gastat d’un color fosc, blau marí segurament; i els seus ulls verds, aquell verd felí que brillava fins i tot dins la negror de l’apartament que, a aquelles hores, només gaudia d’aquell núvol lumínic que ronda les grans ciutats.

- I des de que li vas dir que et deixés, que no volies saber res d’ell, n’has sabut res?- Va dir en Jan reprenent el fil de la conversa que la Rita tan sovint perdia o deixava a mig acabar- Vull dir, ha fet el que li vas demanar o ha intentat parlar amb tu?

- Em va estar trucant ahir, però vaig apagar el mòbil. Al matí tenia milers de trucades i tres missatges! Feia temps que no m’enviava tants missatges seguits. Però no deia res; deia que quedéssim, que ell no tenia res a veure amb els plans del meu pare, i que m’estima i tot això… De tota manera fa temps que ja no l’estimo. Sé que sona lleig dit així, però és veritat. No sé què li veia abans, bé sí… però ja no li veig res, no m’atrau i tampoc m’entén; som massa diferents.

- Sí, ja veig què vols dir. Suposo que no poden durar tota la vida aquestes relacions d’adolescents –el to dolç propi d’en Jan va prendre un cadència desdenyosa- Per què, quant de temps feia que sortíeu?

- Des que jo tenia catorze anys. Ara en tinc disset, quasi divuit, així que prop de quatre anys! És que són molts anys! Totes les meves amigues estaven acostumades a ell, bé a totes els hi agradava una mica, durant un temps van haver-hi enveges i alguna baralla, però ara ja era membre del grupet de sempre… bé, ja ens hi veies tu, allà al bar –La Rita es va posar vermella, i tapant-se la cara amb els cabells es va tirar enrere, enfonsant-se dins del sofà. Es va crear un breu silenci-.

- I, per què deies que el dia havia anat tan malament? Ha aparegut el teu pare o…-va dir en Jan, trencant aquell silenci que si s’arriba a allargar, s’hagués convertit en un mur de gel-.

- No, del meu pare ni rastre. Ni de la mamà. La mamà m’ha enviat un missatge al matí, preguntava com estava, que suposava que estava amb en Sergi, que no volia que això durés molt, que les coses s’arreglarien, que m’estimava i que no em volia perdre. Un pèl dramàtic, però la mamà és dramàtica, ja li agrada tot això, però no és mala dona. Doncs l’escola, sí, he arribat i tothom em mirava amb cara rara, entre sorpresos, compassius i a la vegada amb cert menyspreu. Em sentia molt incòmode. Llavors ha vingut l’Olga, aquella noia alta i una mica rossa, saps? Força primeta. I m’ha dit que tothom sabia l’escàndol que havia muntat a l’hospital i que havia marxat de casa. A més ho deia amb força naturalitat, com si no fos allò el que li interessés tractar, i no, no era allò, ella volia parlar-me d’en Carles! Té tela, eh? Perquè ella al principi el criticava, el criticava molt i davant meu. Després es van fer amics, i ara diu que són molt amics. Doncs res, que ha vingut i m’ha dit que no li podia fer això, que ell no es mereixia aquell tracte, que encara com ell estava amb mi podent estar amb qualsevol altra, i que jo no podia ser tan superba de tractar-lo així! T’ho pots creure? Això just abans que entrés la professora; i així, tot el dia. Al sortir m’ha semblat veure’l amb el cotxe, al Carles, les nenes s’hi han acostat, però jo he marxat corrent a buscar el metro per venir a petar aquí. No sé, suposo que serà qüestió d’acostumar-m’hi… tampoc queden gaires dies d’escola, així que poc a poc i anar fent. A més d’aquí una setmaneta ja ni se’n recordaran, hi haurà qualsevol altre merder on ficar el nas.

- Se’t veu forta després de tot, sembla que ho superaràs ràpid. I bé, ja t’ho va dir en Sergi, però aquí de moment t’hi pots quedar. Ja veus que no t’oferim gran cosa tampoc.

- Que no? No et pots imaginar com de còmode se’m fa aquest sofà ara mateix! Ah i tranquil que en quan trobi feina em poso a treballar i col·laboraré amb les despeses i el lloguer i tot. Que de fet, si coneixes alguna feina o algú que n’ofereixi, no sé ben bé què puc fer, suposo que cambrera o ajudant en un despatx… També havia pensat en anar a alguna botiga, a veure si necessiten dependentes.

- Tranquil·la Rita, de veritat. Ara per ara centra’t en acabar els estudis, després la sele i llavors ja pensaràs en treballar. Tot i així, jo si sento alguna cosa t’ho dic.

- Sí, merci Jan. És que no vull viure de gorra, saps? De moment em puc encarregar de fer la neteja o alguna cosa així… us puc cuinar també. Hi he estat pensat ara que no dormia, faré totes les feines per compensar.

- Ja! Encara t’haurem de pagar a tu al final…-en Jan va veure com la Rita començava a apagar-se, cada cop més estirada en el tros de sofà on s’estava-. Ei, vaig tirant cap al llit, val? Que si no, no et deixo dormir i demà no hi haurà qui ens desperti. Bona nit Rita.

- Bona nit Jan, fins demà quan tiris la farmaciola un altre cop.

Va fer un gest amb el braç que la Rita va poder veure clarament. Els seus ulls s’havien acostumat a la foscor i ara podia veure totes les formes i figures del menjador i la cuina. Va tancar els ulls i es va arronsar, tot tapant-se els peus amb la manta. Estava cansada, però se sentia tranquil·la i agust.

_