Recomanacions


La màgia de l’art és saber extreure’n aquella part, aquell matís, aquella idea, aquella impressió, concepte… que ens sembli realment interessant, ens faci pensar i reflexionar, ens porti més enllà que la simple impressió inicial. Una de les meravelles cinematogràfiques, i prèviament gràfica, d’aquests últims temps ens deixa un seguit d’aquestes idees per a poder jugar-hi… parlo d’aquella obra on es parla sobre veritat, llibertat, sobre honor, poder… recordin, recordin, aquella obra de veritables defensors de la llibertat, de revolucions i explosions, del bé i el mal: V de Vendetta. Dins aquesta obra, hi trobem, en forma de reflexions, idees a les quals alguns donem força importància, idees abstractes, probablement poc definides, però idees i valors que alguns creiem que s’han de defensar per sobre de tot…

La llibertat és un d’aquests valors a defensar… alguns diran que un valor pervertit, probablement pervertit per molts, mal entès per bastants… però com sabem si és ben estès o mal entès? Què és la llibertat? Som lliures? Preguntes preguntes… no acabaríem mai, continuaríem preguntant-nos coses i més coses, ens preguntaríem per definicions, ens preguntaríem per causes, per raons, per conseqüències… per què l’home no pot ser lliure? Com sabem que no ho és? Per què alguns defensen la llibertat coartant-la? I per què ningú els diu res? Té límits la llibertat? N’hauria de tenir? Alguns defensaran que la llibertat està en els grans actes, altres que en les petites coses, els de sempre vindran a queixar-se que no són lliures (i no ens enganyem, els fa por ser-ho..), altres voldran vigilar la llibertat… i els darrers ens ho seguim mirant tot, i alhora seguim preguntant: què som més que la nostra pròpia llibertat? La identitat és la primera forma de llibertat? Per què va néixer el concepte de llibertat? Per oposició d’idees, és a dir, per l’aparició de la prohibició? Intuïm les respostes de moltes d’aquestes preguntes, molts durant molts anys n’han donat de ben diferents, escollim la que més ens plau, aquella que més agrada, i aleshores, la donem per vàlida. Fem bé donant-la per vàlida? Molts han dit, posant-hi bastant de cap, que en ètica no trobarem mai la veritat absoluta… així doncs, ens fixem el nostre punt de vista i a partir d’aquí valorem… però no valorem igual que tots els altres… problemes i més problemes, però alhora, aquí resideix la màgia… si realment tots tinguéssim el mateix dins el cap, on estaria la gràcia?

Doncs bé, m’acomiado sense resposta de moltes d’aquestes preguntes, tot i que probablement en tenim una que donem per vàlida, no l’obtindrem una de definitiva… tot i així, per sobre de tot, llibertat, per fer, crear, per escriure, reflexionar, preguntar, actuar, llibertat per a tothom i per a tots, llibertat d’acció, d’associació, d’expressió… com diu la citada obra, la llibertat és gairebé tot allò que tenim, és allò que ens fa íntegres i únics, ens permet ser nosaltres, i s’ha de conservar… com? demostrant que podem ser lliures, expressant-la tant com podem.

Tinc l’honor (o la gosadia) d’escriure la primera entrada del blog, i ho voldria fer parlant d’una obra de teatre de fa gairebé quaranta anys de Woody Allen, Don’t drink the water.

És una peça teatral bastant breu (no arribarà a les cent pàgines) on, tot i estar escrita ja fa temps, és inevitable reconèixer-hi l’autor en el protagonista: el crònic barroer, crispat, obsessiu i profundament còmic en el qual s’encarna Allen a cada pel·lícula. En aquest cas, el nom que adopta és Axel Magee, fill de l’Embaixador dels Estats Units a un país de l’Europa de l’Est durant la Guerra Freda. Aquest marc polític dóna joc a Allen, que fa al·lusions irreverents i caricaturitza el nacionalisme americà envers els soviètics.

Magee, sol i sense l’empar del seu omnipotent pare, queda a càrrec de l’embaixada i sota amenaça de l’últim si sorgeix algun tipus de complicació. Després de jurar i perjurar i un cop absent l’Embaixador, arriba a l’embaixada una família de turistes americans presos per espies capitalistes i perseguits per l’exèrcit soviètic, que assetja el recinte.

La força dels diàlegs, l’originalitat de les escenes i uns personatges pintorescos configuren una obra molt divertida, digna de veure representada.

s.

MARION: Oh, Susan, mi hija, se casa… que día más bonito. Ojalá estuviera tu padre para verlo.

WALTER: Estoy vivo y estoy aquí.

MARION: Perdóname, cariño, me he dejado llevar.