MI RACIÓN DE ALEGRÍA

Defiendo la alegría,
la precaria, amenazada,
difícil alegría,
al raso, limpia, en cueros,
mi ración de alegría.
No me arrastréis al pozo
de las verdes culebras.
No os arrojo a la cara mi alegría,
os la tiendo tan sólo
como una débil luz, como una mano.
No es ningún baluarte
ni ningún ofensivo privilegio,
es mi único utensilio cotidiano,
mi tela de labor.
No tengo otra bandera
y ostenta unos colores ya un poco desteñidos;
mirad que la levanto a duras penas,
contra viento y marea,
sin sombra alguna de provocación.
Es parcela pequeña, minifundio,
terreno sin cercados ni aparceros
que aro, riego y abono por mí misma,
don fe, de sol a sol.
Tomad el pobre o rico,
el cuestionable fruto
que desde ella os ofrezco,
pues sólo desde aquí
os consigo mirar, ayudar, entender,
poner tal vez en claro alguna cosa.
No me la reprochéis ni adobéis de negrura
como un reducto inmundo, segregado;
ved que no la defienden ni pinchos ni alambradas
y que podéis pasar aquí conmigo al sol.
No me arrastréis al pozo de las verdes culebras.

Carmen Martín Gaite

 

s.

La Rita es va quedar mirant la ciutat a través dels vidres bruts de l’hospital. Inconscientment, s’estava mossegant els llavis amb molta ràbia, i quan se’n va a donar va notar el metàl·lic gust de la sang. Odiava el Carles per imbècil, a la Marina per bleda, al seu pare per materialista i a ella per estúpida. Per estar amb aquell sense saber ben bé per què, per inèrcia, per comoditat, per compromís, per qualsevol cosa menys per amor. Per fer veure que tot anava bé i mirar-se en Jan quan passa a demanar què volen.

Potser no seria tan greu tot plegat si el papà no fes tan evident la seva preferència del Carles per davant del Sergi. El Carles era el fill que el senyor Trèmols hauria volgut tenir; el Sergi, el que malauradament tenia. Per simpatia cap al seu germà i aversió a aquest model idíl·lic de fill, a la Rita se li feia difícil de presenciar l’afecte del seu pare cap el Carles.

Tot i que no tot era negatiu, òbviament. El Carles era un bon noi al qual les circumstàncies personals de la Rita no afavorien gaire. Hi havia una colla de noies darrere seu (capitanejades per la idiota de la Marina, que ella odiava particularment per l’esperit de possessió que li aconseguia despertar a vegades) i no els faltaven motius: el Carles era un noi guapo, intel·ligent i amb un bon caràcter que el feia simpàtic a la gent. Però sovint la Rita hi veia prepotència, presumpció i hipocresia. I sobretot, la figura paterna aprovant aquella relació; aquella sensació de ser en un matrimoni de conveniència. Tot allò la matava a poc a poc.

I qui sap què en volia fer, el seu pare, del Carles i el testament. No podia concebre l’opció que li deixés res a en Carles, no era el seu fill. A més, tenia el pressentiment que el seu germà no hi figuraria. Quan es barrejava el papà, el Carles, el Sergi i l’herència, d’allà no en podia sortir res de bo.

El Carles li havia fet una perduda, ja havia arribat a l’hospital. Va enviar-li un missatge dient-li l’habitació on eren. Aviam si li donava temps d’alliberar d’alguna manera la ràbia continguda, perquè no es feia responsable dels seus actes depèn de com anés el que vingués a continuació, fos el que fos.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

 

g.

La Rita, experimentada en l’art de desobeir ordres paternes, va marcar el número del Carles al seu mòbil. Se’l sabia de memòria, de tantes vegades de trucar-lo i enviar-li missatges. I és que temps enrere l’havia estimat amb la devoció que sent tota nena de catorze anys per qualsevol guapot de disset que li faci cas. Però ara que ella en tenia disset aquella excitació inicial s’havia ofuscat, de manera que la seva relació s’assemblava més a la d’un matrimoni de la tercera edat que a la de dos adolescents en plena efervescència hormonal. Va sentir que agafaven el telèfon a l’altra punta de la línia.

- Si? –enlloc de la veu greu i apagada del Carles, va contestar una noia fent una rialleta.

- Mmh… Sóc la Rita… És el mòbil del Carles això? –la Rita va sospesar la possibilitat d’haver-se equivocat

- Ai, ara s’hi posa, un moment! –la veu va semblar espantada, i, de lluny, la Rita va sentir com aquella ximple anunciava la trucada al Carles– Charlie, sí, és ella… perquè et truca?

Ara sí, el Carles es va posar al telèfon:

- Hola princesa! –va emetre una salutació tan hipòcrita que al cervell de la Rita va ressonar un “Hola estúpida!”. Va decidir deixar les disputes per més endavant i va anar al gra.

- Escolta’m, el meu pare vol parlar amb tu i diu que és important. Ja sé que sempre dic que m’és igual què digui, però amb això de l’infart s’ha posat molt estrany… i vull que li fem cas, has de venir. Siusplau. –la Rita va procurar sentenciar la conversa

- Carinyo, ara no puc venir… estic… estic amb la Marina, saps? Estem fent aquell treball de mecànica que et vaig explicar, te’n recordes que t’ho vaig explicar, oi? –ara ja no parlava amb hipocresia sinó que ben bé semblava que estigués explicant un conte a una nena de cinc anys.

- Carles, siusplau. –La Rita no estava per collonades.

- Però la Marina…

- Ja li pots dir a la imbècil de la Marina que faci la merda de treball de mecànica sola! I el seu Charlie –va pronunciar “Charlie” amb el to més burleta que va poder aconseguir– que vingui a l’hospital d’una vegada, hòstia!

La Rita va llençar el mòbil a terra amb totes les seves forces.

—

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

m.

- T’haig de dir una cosa del teu pare que potser et sorprendrà… No sé si t’ho hauria d’explicar, però…-la veu se li va entretallar i, fent un ofegat crit de dolor, uns solcs es varen dibuixar al costat dels seus petits ulls negres-, però al cap i a la fi tu ets l’única amb qui puc confiar; la teva mare xerra les coses a la Marta Maristany o a qualsevol altra gallina del club abans no les hagi ni intuïdes, i el teu germà…-de sobte va agafar un to nostàlgic i més per ell que per la Rita va dir- No sé què sortiria malament amb aquell…

En Felicià fixà els ulls al sostre esgrogueït i restà uns segons mirant encuriosit com una mosca lluitava esfereïda per copular, l’escena el va fer riure, talment com si recordés una anècdota infantil.

La Rita, confusa, va fer tornar el seu pare a l’habitació tot agafant-li la mà i xiuxejant un dolç…

-…papà, què és això tan important que em volies dir?

- Sí, escolta’m Rita, filla meva, i procura entendre’m, no em jutgis, ni em tractis d’irresponsable…

- Sí papà, tranquil –va fer la Rita, agafant totes les forces que tenia, s’havia de mostrar a l’alçada de la situació, fos el que fos el seu pare l’estava tractant de manera especial, li havia dit que era l’única amb qui podia confiar, i no voldria defraudar-lo-, digues.

- Dons bé, l’atac de cor m’ha obert els ulls, m’ha fet veure que estic més a prop de la mort del que sembla, tots som mortals suposo…No, no facis cares rares, és veritat i vull parlar-te clar. L’important, el que em preocupa… Bé, ja saps que el teu pare té forces diners, mai t’ha faltat de res –la cara de la Rita anava sofrint tot tipus de mutacions, es sentia nerviosa, encuriosida, sorpresa i atemorida del que pogués passar-, però les coses s’acaben… i bé, no vulguis saber què hagués passat si m’hagués mort ara, no vull ni imaginar la cara de té mare…

- Papà! –La Rita va fer un crit i va alçar-se uns centímetres de la cadira.

En Felicià se la va mirar amb uns ulls més petits i encongits que de costum, mostraven un dolor terrible per la pressió que la nena li feia a la mà.

- Bé, no pensem en això –va reprendre la conversa tot desfent-se de la mà de la seva filla fent un gest que indicava que necessitava moure-la-, el cas és que Déu m’ha donat una altra oportunitat i ara sí que haig de fer les coses bé.

Va fer un silenci , interromput per aquella tos tan característica, fruit de tant tabac, i com el convicte que busca el perdó diví del cura va sentenciar:

- Fins avui no tenia testament. Però tranquil·la, ho arreglarem. Ja he trucat a l’advocat, demà al matí vindrà a fer-me una visita i ho deixarem tot solucionat, abans però voldria demanar-te un favor.

La Rita estava colpida. No sabia què pensar. No entenia com aquella conversa que havia començat com un acte íntim, com una confessió que li volia fer el seu pare, gairebé mostrant-li tendresa, mirant-la amb ulls de desesperació, requerint la seva comprensió; que havia encetat una situació que semblava que els havia d’apropar, deixar-los de tu a tu, com a pare i filla que es confessen amor i estima, havia pogut derivar a una conversa sobre el testament, sobre diners, l’herència! Definitivament, aquella esquerda entre ells dos, que havia provocat la marxa d’en Sergi, començava a convertir-se en un abisme.

- Rita, m’escoltes? És important. Necessito que portis en Carles, necessito parlar amb ell abans que vingui l’advocat. –en Felicià va dir això últim amb un to sever, un to que la Rita coneixia bé- Oi que el trucaràs? No… per telèfon no, millor vés-lo a buscar, sí. Aquestes coses no es poden fer pas per telèfon. Eh? M’escoltes, Rita?

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

a.

La Rita es mirava el seu pare encuriosida: l’home que podia amb tot, aquell pare distant i arrogant, capaç de tot per ser el primer, havia estat tombat per un atac de cor. Potser era moment perquè entengués que és impossible el control total, que també calen altres coses per a viure una vida maca i interessant, que els resultats de les vendes no eren l’índex de felicitat…

La mamà havia marxat feia estona, necessitava una visita urgent a la perruqueria. Un cop enllestits els tràmits de la Seguretat Social, la Rita, que ja era grandeta, podia fer-se càrrec del seu pare durant les primeres hores, després no calia ni això, en Felicià ja era autosuficient… La Rita va reflexionar sobre tota la seva infància amb un pare allunyat d’ella; un pare que passava per sobre de tot i de tothom sense mirar què trepitjava; un pare que la tractava com una filla objecte, com una obligació, com aquella filla que havia de tenir per ser un bon pare als ulls del món, com la nena que havia de quedar bé amb tothom… L’educació de la Rita va estar marcada per aquest estil de fer les coses, per una força que l’empenyia a aparentar el màxim de bondat possible, a creure en allò que tots creien, a seguir la tradició.. Ella i en Sergi havien afrontat aquesta educació amb diferents estils, i aquell moment, aquella resposta d’en Sergi a l’avís era la mostra més clara dels resultats..

La Rita va veure com el papà obria els ulls i va posar-se dreta d’un vot. Ningú li havia dit què havia de fer si el seu pare despertava, simplement l’havien deixat allà per a fer-li companyia… En aquell hospital tindria lloc un fet insòlid, tindria una conversa a soles amb el seu pare. És curiós com, quan volem, aconseguim esquivar certes coses, i això havia fet la Rita des de ben petita, havia esquivat tots els moments de conversa cara a cara amb el seu pare, li feia por, no s’hi volia enfrontar. Però avui no podia fer-hi res, el seu pare es va incorporar, va obrir la boca a poc a poc, i amb una ganyota de mal a la cara va dir:

- Rita, hem de parlar seriosament. L’atac de cor m’ha servir també per entendre alguna cosa…

La Rita es va sorprendre per complert. El seu pare no es posava reflexiu gairebé mai i menys a soles amb la seva filla. Amb una barreja de curiositat i por la Rita contestà:

- Digues papà, explica’t.

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

Al lector

(…)

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deforme!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i de gust l’engoliria amb un badall enorme;

és el Tedi! – amb ses ulls molls d’un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lector, -semblant meu, – i germà!

Heu llegit un fragment d’Al lector, el poema de Charles Baudelaire que introdueix Les flors del mal… i que a mi em serveix per encetar el Calaix de Sastre. I és que apel·lar al lector i fer-ho amb aquesta manca d’estreps mereix una menció d’honor a abarognòsia.

Charles Baudelaire (París, 1821 – 1867). Fumador habitual d’haixix, es diu que volia matar el seu padrastre. Va tenir una vida tan atzarosa i escandalosa que gairebé ningú va anar al seu enterrament…

Les flors del mal És un recull de 151 poemes publicat el 1868 en una versió definitiva post-mortem. El títol no queda exempt de significació: les flors tan sols solen relacionar-se amb l’amor, la joventut, la bellesa, la felicitat… però Baudelaire ens ho capgira: del mal també en pot sortir poesia, bellesa….

En el pròleg, Al lector, ens diu que l’ésser humà se sent atret pel mal i que si no som més miserables, més dolents i criminals és perquè no gosem, no pas perquè no vulguem…. Ens alimentem del mal. El pitjor mal que tenim és l’spleen, el fàstic vital, que ens duu a un estat en què som incapaços de canviar o de fer res, incapaços de crear. És la mort de l’artista.

 

s.

En Jan va arribar a casa donant un fort cop de porta, del qual es va penedir quan va llegir la nota on la desmanyotada lletra del Sergi pregava silenci. En compensació, va caminar de puntetes ajustant cautelosament les portes, i es va maleïr tancant molt fort els ulls quan les claus i la seva dringadissa van anar a parar contra el terra per un descuit. Va deixar el baix sobre la taula per no entrar a l’habitació, on estaria el seu company descansant.

Aquell dia l’assaig de Lithium havia estat catastròfic, la cantant els havia plantat. La Laia, aquella veu que no trobarien enlloc més, allò que realment valia la pena de les seves cançons, havia agafat la porta i havia marxat. Havia estat sortint amb el bateria, l’Eloi (de fet, era ell qui l’havia portada, assegurant que coneixia una tia que cantava de conya), i ara havien tallat per un assumpte bastant lleig: banyes amb una amiga de la Laia. Quan estaven afinant, la vocalista havia irromput feta una fúria a la sala, li havia creuat la cara a l’Eloi (que s’havia intentat protegir inútilment aferrant-se a les baquetes) i se n’havia anat donant un sorollós cop de porta, no sense abans cridar “I no cal dir que deixo aquesta merda de grup si hi ets tu, cabrón”. L’Eloi era íntim amic d’en Jan i membre fundacional de Lithium, així que ja podien dir adéu a la seva indignada nòvia. Un gemec ensordit per la porta de l’habitació el va fer tornar a ser conscient de la indisposició del seu company de pis.

Ja es coneixia aquests episodis de migranya del Sergi, com també sabia que estaven estretament relacionats amb el seu pare, l’omnipotent Felicià Trèmols. Era un tema del que no parlava amb ell però que sabia espinós, i que només amb unes cerveses de més a sobre en Sergi comentava per sobre. Sabia d’un pare absent en la infància, distant i hipòcrita en l’adolescència i totalment enfrontat en la joventut. Sabia d’un home de negocis sense escrúpols al que se li va girar en contra el fill quan aquest va poder comprendre què feia el seu pare. Sabia d’una llar trencada, de crits afilats i de silencis amargs.

Va obrir la nevera (deprimentment buida) i es va servir un got de suc, es va repapar al sofà i va encendre la tele, baixet, baixet. Va sentir com alguna cosa de vidre es trencava a la seva habitació, i el conseqüent “Merda!” del Sergi el va informar que ja s’havia despertat.

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

 

m.

Aquell matí en Sergi es va despertar amb un dolor que s’escampava i l’oprimia com una teranyina les parts més recòndites del cervell. Migranya. Tenia una classe d’ Institucions polítiques al cap de mitja hora. No suportava aquella classe, era soporífera, i si s’hi afegia la migranya la combinació li provocava nàusees. De tota manera, ja feia tard. Va tancar els ulls. “No, ho sento, no ho entendries tampoc… Senzillament som incompatibles. Exacte, som incompatibles.” La seva germana no havia intentat mai indagar més en l’assumpte, durant un temps el va tenir intrigat la manca de curiositat per part de la seva germana. Més endavant s’adonaria que no era un problema de curiositat sinó d’estabilitat. Ara aquelles paraules li ressonaven al cap, veia la làmpada de ferro i paper, aquella que la mare adorava, tambalejar-me pel cop de fúria amb què el seu pare havia sortit del despatx. El despatx… recordava aquell forat perfectament; el seu escriptori de roure, la immensa biblioteca… li semblava tan absurd tot plegat. Dubtava que el Sr. Puig hagués llegit ni els lloms dels llibres! Era tot una qüestió de prestigi, d’aparença. Oh, com odiava aquella hipocresia! Una punxada aguda li va travessar la testa.

Feia dos dies que havia rebut aquell surrealista missatge de la Rita. Que l’anés a veure… Ell i la Rita es duien prou bé, es veien cada dues setmanes més o menys; parlaven, reien, durant l’època dels exàmens el seu ritme de visites augmentava, ell l’ajudava amb l’economia i la literatura. Mai, però, parlaven dels pares; bé, del pare, o papà com ella, obstinada, el cridava. A més, des que havia estat acusat de frau la seva germana es guardava bé de mantenir tota conversa allunyada. Ara, però, aquell missatge… Que hi anés, no ho acabava d’entendre. En cap moment s’havia plantejat tan sols la possibilitat d’anar-hi, va desestimar la idea abans que pogués formular-la i, malgrat tot, portava dues nits sense dormir. Les poques hores que dormia suposaven una invasió d’imatges inconnexes, de sons incomprensibles… Es llevava sempre amb el pit accelerat i amb el coixí xop de suor. Intentava recordar el que havia somniat i només aconseguia que el recorregués una sensació d’incertesa, de por, de pànic, era una sensació coneguda, com un record que durava escassos segons, i no podia arribar a entendre.

Va pensar que era absurd donar-hi més voltes. Es va aixecar i, sense corre la persiana -no podria haver suportat la llum- va travessar la porta que el separava de la cuina, va palpar l’armariet, la prestatgeria i, sí, la caixa vella de metall oxidat que els feia de farmaciola. Va prendre’s una aspirina i quan ja estava apunt de fer els seus passos enrere, va pensar que millor deixava una nota avisant al seu valorat però sorollós company de pis. Ràpid va buscar un boli al primer calaix i va esbossar en un tros de paper

Jan, tinc migranya,

Estic al llit, procura no fer molt soroll, no aniré a l'assaig.

Sergi

 

s.

(…) embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.

Fingint consternació i alliberant una tensió que no havia acumulat (que en Felicià, a la Teresa, la tenia calada des del primer any de matrimoni) la seva dona es va abalançar al seu costat i li va agafar molt fort la mà.

- Déu meu, Felicià, pensava que no te’n sorties d’aquesta…- la vena mística li sortia en situacions d’aquestes, així com també quan es trencava un gerro del menjador. Ell va incorporar-se amb dificultat, i aconseguí mussitar un

- Estic bé, estic bé.

- Papà…

La Rita, tan esquerpa, tan altiva, tan dura a l’hora de jutjar la gent; la Rita ara estava tremolosa i amb els ulls vermells. Felicià es va adonar que potser s’estimaven més del que conscientment pensaven. El va sorprendre una onada d’emoció pujant-li per la gola.

- Rita…- es van abraçar, sota l’atenta mirada de la infermera. Deixem-los una estona, que ara només vénen sanglots i frases inconnexes.

Finalment, la Teresa formula la pregunta que tanta estona té a la punta de la llengua i alhora tem fer.

- Feli… -no li deia així des que es van casar- ha trucat el Sergi?- la Rita li va dirigir una mirada assassina. “Mamà, fes el refotut favor de no parlar-li del Sergi.” En Felicià va rebufar, indignat, tot i que irritar-se en aquell estat li comportava bastant de dolor.

- El Sergi? El Sergi? Com vols que truqui, aquest, aquest, aquest desagraït, aquest desconsiderat. Com vols que truqui?! Doncs no, no ha trucat, i no ho farà, perquè a aquest desgraciat el conec de fa temps.

La Teresa va ofegar un plor.

- Però és el teu fill…

-Sí? Doncs no ho sembla! Si ho fos realment seria aquí. -va fer una ganyota de dolor- I no hi és.

La infermera, que estava acostumada a drames familiars entre aquelles quatre parets, va decidir salvar la situació:

- Em sembla que li convindria deixar-lo descansar. Poden tornar demà cap a les cinc.

- Sí, sí, és clar… anem, Rita.

-Adéu papà. Fins demà.

La porta es va tancar darrere seu, deixant Felicià sol amb la infermera i els seus records.

-

Lluny, el Sergi s’havia despertat per la vibració del mòbil sobre la taula. Mig adormit, havia obert el missatge: “Sergi, el papà ha tingut un infart, està a l’hospital. Vés-lo a veure, pel que més vulguis. Rita“.

Li sabia greu per la seva germana, però no ho pensava fer. Posant el mòbil en silenci, es va tornar a estirar al llit. “De totes maneres, ell no vol que hi vagi“, va pensar, abans d’adormir-se de nou.

 

g.

 

 

(…) és el teu pare, bé… hem d’anar-hi: és a l’hospital, acaba de patir un atac de cor.

Lentament, Felicià va despertar-se. Va restar uns minuts immòbil, amb els ulls tancats, sense poder distingir la frontera entre el somni i la realitat. Va intentar respirar fort, feixugament, i quan va notar aquell dolor intens a l’estèrnum va recordar què havia passat. Va obrir els ulls; estava sol a l’habitació de l’hospital. Tristament sol, així va sentir-se aleshores, i va trobar-se de sobte reflexionant sobre la seva vida… Va adonar-se que ningú no l’estimava prou com per estar al seu costat en aquells moments d’agonia, i, encara pitjor, que ell no estimava a ningú amb vertadera sinceritat. Hagués desitjat, malgrat tot, que la seva esposa, Teresa, o Rita, la seva filla, estiguessin amb ell per consolar-lo. Podria haver mort! Necessitava recolzar-se en algú, explicar la seva heroïcitat: com havia superat el dolor i havia trucat agònicament per avisar una ambulància…

Més tard es va dir a si mateix, consternat, que Teresa era el signe més evident de la mancança d’amor en la seva vida. Si hagués acudit a l’hospital, sens dubte hagués estat per preguntar delerosament si, per fi, el seu marit havia passat a millor vida: l’herència serien uns quants centenars de milions d’euros. Era això el que sempre havia anhelat ella.

Teresa, això sí, era guapa. Tenia una silueta estilitzada i alhora voluptuosa, amb unes cames primes i llargues i uns excelsos pits turgents; un rostre angulós, atractiu, terriblement seductor. Felicià se n’havia enamorat abans de conèixer-la. I no podria haver estat d’altra manera: psicològicament parlant, aquella bruixa era increïblement estúpida, tot i que ella estigués convençuda del contrari. La desorbitada autoestima de Teresa, manifestada agosaradament en el seu tarannà quotidià, mai havia guardat proporció amb la seva realitat mental. Felicià l’odiava amb passió.

Enfadat amb Teresa, amb ell mateix i amb tot allò que l’envoltava, Felicià va estirar-se i va esperar que, almenys, arribés alguna infermera per explicar-li què coi li passava. Efectivament, en cinc minuts va entrar una dona embotida en una bata de plàstic verdós. Darrere seu, van entrar Teresa i Rita.