Des dalt dels prestatges de la cuina, un objecte gran que, per falta de llum, la Rita no va saber identificar, va caure rebotant per tots els prestatges, fent rebombori per allà on passava i, finalment, un estrepitós espetec, un terrible soroll metàl·lic, va deixar tota l’habitació en silenci.
-Sergi? – va dir la Rita, tapant-se una mica el cos gairebé nu amb la manteta del sofà.
-No… sóc en Jan… perdona, t’he despertat, oi? No ho volia, però és que estava buscant una pastilla i… això està tan mal endreçat!
-No tranquil, no m’has despertat. Si no dormia tampoc. No puc dormir.
-A mi em passa, ara mateix venia a buscar una valeriana… jo no hi crec massa, però el teu germà sempre insisteix en que li va tan bé…
-Sí, ell dorm millor… vull dir que a casa ell era el de la migranya i jo la de l’insomni.
-Doncs jo sóc dels teus… hi ha nits que em poso a composar a les tres o les quatre. No sé, sempre va bé aprofitar el temps perquè sinó l’avorriment és pitjor.
-Sí, clar… però jo demà m’he de llevar força d’hora, i llavors és més angoixant encara. A més, només em falta demà arribar amb mala cara… que amb la llengua llarga que té la gent a l’escola i després del dia d’avui…
-Sí? Avui ha estat molt terrible?
-Sí… força… bé, suposo que en Sergi ja et va explicar tot el que em va passar i perquè sóc aquí…
-En Sergi només em va explicar que el seu, bé el vostre, pare havia fet de les seves i que si et podies estar aquí una temporada amb nosaltres. Però no me va dir res més.
-No? Que correcte que pot arribar a ser el meu germà… doncs mira, t’ho explico una mica per sobre, sí? –La Rita començava a sentir-se molt còmode, havia passat un dia horrorós, i de cop i volta, en aquell sofà vell, en un pis minúscul del Raval, on mai s’hi hagués pogut imaginar vivint, es sentia ben acompanyada, escoltada, la seva xerrameca tornava a agafar el ritme incontrolable habitual- … llavors el pare em va fer portar en Carles. A mi em va semblar estrany, perquè fet i fet en Carles no pintava res allà, però vaja, com sempre s’havien portat bé i el pare del Carles jo sé que, fa anys ja, quan el pare havia tingut problemes l’havia ajudat… Total, que truco el Carles i està amb una tia, una tal Marina, quan ell m’havia dit que es pensava passar el dia tancat a la biblioteca que tenia exàmens…
Era tan maco en Jan, fins i tot amb els cabells tots despentinats i amb aquell pijama, que no era més que un pantalonet de cotó gastat d’un color fosc, blau marí segurament; i els seus ulls verds, aquell verd felí que brillava fins i tot dins la negror de l’apartament que, a aquelles hores, només gaudia d’aquell núvol lumínic que ronda les grans ciutats.
-I des de que li vas dir que et deixés, que no volies saber res d’ell, n’has sabut res?- Va dir en Jan reprenent el fil de la conversa que la Rita tan sovint perdia o deixava a mig acabar- Vull dir, ha fet el que li vas demanar o ha intentat parlar amb tu?
-Em va estar trucant ahir, però vaig apagar el mòbil. Al matí tenia milers de trucades i tres missatges! Feia temps que no m’enviava tants missatges seguits. Però no deia res; deia que quedéssim, que ell no tenia res a veure amb els plans del meu pare, i que m’estima i tot això… De tota manera fa temps que ja no l’estimo. Sé que sona lleig dit així, però és veritat. No sé què li veia abans, bé sí… però ja no li veig res, no m’atrau i tampoc m’entén; som massa diferents.
-Sí, ja veig què vols dir. Suposo que no poden durar tota la vida aquestes relacions d’adolescents –el to dolç propi d’en Jan va prendre un cadència desdenyosa- Per què, quant de temps feia que sortíeu?
-Des que jo tenia catorze anys. Ara en tinc disset, quasi divuit, així que prop de quatre anys! És que són molts anys! Totes les meves amigues estaven acostumades a ell, bé a totes els hi agradava una mica, durant un temps van haver-hi enveges i alguna baralla, però ara ja era membre del grupet de sempre… bé, ja ens hi veies tu, allà al bar –La Rita es va posar vermella, i tapant-se la cara amb els cabells es va tirar enrere, enfonsant-se dins del sofà. Es va crear un breu silenci-.
-I, per què deies que el dia havia anat tan malament? Ha aparegut el teu pare o…-va dir en Jan, trencant aquell silenci que si s’arriba a allargar, s’hagués convertit en un mur de gel-
-No, del meu pare ni rastre. Ni de la mamà. La mamà m’ha enviat un missatge al matí, preguntava com estava, que suposava que estava amb en Sergi, que no volia que això durés molt, que les coses s’arreglarien, que m’estimava i que no em volia perdre. Un pèl dramàtic, però la mamà és dramàtica, ja li agrada tot això, però no és mala dona. Doncs l’escola, sí, he arribat i tothom em mirava amb cara rara, entre sorpresos, compassius i a la vegada amb cert menyspreu. Em sentia molt incòmode. Llavors ha vingut l’Olga, aquella noia alta i una mica rossa, saps? Força primeta. I m’ha dit que tothom sabia l’escàndol que havia muntat a l’hospital i que havia marxat de casa. A més ho deia amb força naturalitat, com si no fos allò el que li interessés tractar, i no, no era allò, ella volia parlar-me d’en Carles! Té tela, eh? Perquè ella al principi el criticava, el criticava molt i davant meu. Després es van fer amics, i ara diu que són molt amics. Doncs res, que ha vingut i m’ha dit que no li podia fer això, que ell no es mereixia aquell tracte, que encara com ell estava amb mi podent estar amb qualsevol altra, i que jo no podia ser tan superba de tractar-lo així! T’ho pots creure? Això just abans que entrés la professora; i així, tot el dia. Al sortir m’ha semblat veure’l amb el cotxe, al Carles, les nenes s’hi han acostat, però jo he marxat corrent a buscar el metro per venir a petar aquí. No sé, suposo que serà qüestió d’acostumar-m’hi… tampoc queden gaires dies d’escola, així que poc a poc i anar fent. A més d’aquí una setmaneta ja ni se’n recordaran, hi haurà qualsevol altre merder on ficar el nas.
-Se’t veu forta després de tot, sembla que ho superaràs ràpid. I bé, ja t’ho va dir en Sergi, però aquí de moment t’hi pots quedar. Ja veus que no t’oferim gran cosa tampoc.
-Que no? No et pots imaginar com de còmode se’m fa aquest sofà ara mateix! Ah i tranquil que en quan trobi feina em poso a treballar i col·laboraré amb les despeses i el lloguer i tot. Que de fet, si coneixes alguna feina o algú que n’ofereixi, no sé ben bé què puc fer, suposo que cambrera o ajudant en un despatx… També havia pensat en anar a alguna botiga, a veure si necessiten dependentes.
-Tranquil·la Rita, de veritat. Ara per ara centra’t en acabar els estudis, després la sele i llavors ja pensaràs en treballar. Tot i així, jo si sento alguna cosa t’ho dic.
-Sí, merci Jan. És que no vull viure de gorra, saps? De moment em puc encarregar de fer la neteja o alguna cosa així… us puc cuinar també. Hi he estat pensat ara que no dormia, faré totes les feines per compensar.
-Ja! Encara t’haurem de pagar a tu al final…-en Jan va veure com la Rita començava a apagar-se, cada cop més estirada en el tros de sofà on s’estava-. Ei, vaig tirant cap al llit, val? Que si no, no et deixo dormir i demà no hi haurà qui ens desperti. Bona nit Rita.
-Bona nit Jan, fins demà quan tiris la farmaciola un altre cop.
Va fer un gest amb el braç que la Rita va poder veure clarament. Els seus ulls s’havien acostumat a la foscor i ara podia veure totes les formes i figures del menjador i la cuina. Va tancar els ulls i es va arronsar, tot tapant-se els peus amb la manta. Estava cansada, però se sentia tranquil·la i agust.
__
Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.
Si vols, pots llegir la història sencera aquí.
