Amb els moviments calculats, els dos exèrcits es van alineant simultàniament. Encarant-se, com cada diumenge, sobre el camp de batalla immaculat. Soldats d’ivori i banús, i cavalls, i torres, i reis i reines. Vells enemics des de fa deu anys, avui s’enfronten un altre cop. Quan en Marc doni per començat l’enfrontament pitjant un dels pius del doble rellotge, en les properes dues (o tres, i fins i tot a vegades quatre) hores només se sentirà el soroll sec de les peces avançant, apilant-se ja cadàvers dins la capsa i el tic-tac persistent, jutge inexorable de la guerra sense sang. En Toni, sempre des del bàndol blanc, avança un peó.

 

El Toni creua el carrer pel pas de zebra. Arribat a aquest punt, ja se li accelera una mica la respiració. És un barri allunyat, en una zona poc transitada, en un cafè gairebé desert. Observa les cares de la gent, i comprova satisfet que no n’hi ha cap de coneguda. Mentre esquiva unes tanques d’obres, consulta nerviós el rellotge: com sempre, arribarà el primer i s’haurà d’esperar mirant el quadre de les roses grogues que hi ha a la paret del fons.

 

Els primers moviments són iguals de mesurats que la resta. En Marc avança un altre peó per donar sortida a l’alfil. Mai ataca de bones a primeres, només quan ho ha observat tot detingudament i ha resolt que no hi perd res. De moment, es concentra en les peces i sobretot en l’expressió d’en Toni, que està totalment absort. Pitja el rellotge i el temps comença a córrer en contra el seu contrincant. Aquest respon posant la dama blanca en joc.

 

Arriba tensa i mirant a banda i banda, mai s’hi ha acabat d’acostumar. Recorre el llarg cafè i arriba a la taula del fons, amb un somriure als llavis i una excusa a la punta de la llengua. En Toni no la deixa parlar i li fa un petó, pensant que d’esperar sempre se’n treu una cosa bona. Li treu les ulleres de sol i li pentina un floc ros i rebel del serrell.

         – No tens remei, Abril.

 

Mica en mica, el joc comença a cobrar-se les primeres víctimes: alfils desprevinguts, peons estoics, cavalls sacrificats. Malgrat començar encarats, quan moren corren el mateix destí: la capsa que s’obrirà el proper diumenge. En Marc acaba de fer-li un regal: una torre descoberta. En Toni prepara l’ariet.

 

         – És una tonteria, però vaig pensar que et faria il·lusió –diu ell mentre li allarga un paquetet de vellut negre. Ella protesta.

         – Toni, ja saps que no cal i que no m’ho puc posar així com…

         – Ja, ja sé que no cal, per això t’ho dono. Obre’l.

Una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena. Sempre ha sabut triar les joies. A ella se li il·lumina la cara. Ell somriu.

         – Celebro que t’agradi- i li fa un altre petó. 

 

En Toni es permet un somriure callat. Les peces negres cada vegada són menys al tauler i més dins la capsa. Aquell dia està particularment inspirat, i en Marc inusitadament distret.

 

Fa anys que això dura, amb l’emoció continguda de la clandestinitat. En Marc viu convençut que els diumenges l’Abril va al curs de dansa contemporània i que en Toni duu al cinema amb els seus dos fills. Ell, per la seva banda, aprofita per dedicar-se al seu hobbie, la botànica. Quan l’Abril torna, l’espera sempre amb una flor al gerro d’obsidiana del menjador: un lliri, una gardènia, a vegades una dàlia. La setmana anterior, però, va ser una rosa groga.

 

En Toni es va animant, menja l’últim cavall d’en Marc.

 

Mai li havia deixat cap rosa.

 

En Marc respira fons.

 

Groga.

 

En Toni torna a caure dins la trampa. Golafre, fa desaparèixer una torre.

 

Té moltes espines, li va dir ella.

 

I en Marc somriu. Hi ha caigut de quatre grapes.

 

A vegades passa, diu ell, contret.

 

La torre creua, implacable, tot el tauler.

 

Ella riu, nerviosa.

 

Acorrala el rei.

        

         – Escac.

 

No passa res, és preciosa igualment. Ell la mira de fit a fit.

 

En Toni es veu obligat a sacrificar la reina. Remuga en veu baixa.

 

Sí que ho és.

 

Ara veu on s’ha ficat, sense adonar-se’n. Sap que està perdut.

I llavors és quan en Marc es furga la butxaca.

I sobre la taula repica una joia senzilla però elegant. Una llàgrima de robí en jaç de plata, enfilat per una llarga i fina cadena.

 

         – Escac i mat.

 

 

*

No és que no tingui una personalitat prou sòlida ni una estructura cerebral en concordança amb el modus vivendi contemporani, però quan la meva dona em va explicar amb tanta fastuositat argumental que necessitàvem un robot no vaig poder concebre la magnitud del seu designi. Vaig témer, abans que res, per l’íntim lligam que fins aleshores ens havia unit al marge de l’era de la robòtica: mai havíem perdut el capteniment humà ni havíem cedit a l’excés tecnològic de les noves generacions. No es podia pas parlar de nosaltres com una parella exemplar, el cert era que no acabàvem de carburar com a entitat matrimonial activa, però no ens podíem retreure injúries mútues ni queixar-nos d’una convivència ferotgement sincronitzada amb la quotidianitat de les nostres vides.

Finalment, com que sóc persona esquiva a les disputes i prefereixo una derrota ben entomada a un triomf mal portat, vaig accedir a la petició de la dona que estimo, i aviat vàrem acollir a casa un últim model de Majordom Omnímode Corpori –o MOC, que n’hi deien els de l’empresa-. Vàrem haver d’hipotecar el pis, però això no em va saber pas greu, perquè el gerent del banc em va assegurar personalment que un robot omnímode amortitzava el seu valor en qüestió de pocs lustres.

Al principi tot foren avantatges. El Moc –nom que va resultar tenir ganxo entre els companys- cuinava menjars exquisits, feia brillar els plats antics, posava la rentadora sense equívocs i planxava millor que qualsevol de nosaltres, per molt que alguns grups humanistes encara reivindiquessin la camisa arrugada com a símbol de la naturalitat matussera de l’ésser de sang i ossos.

El problema vingué lentament, inflant-se com les pitjors molèsties, i explotà abans del previst. El cas és que el temps addicional que guanyàrem amb aquella adquisició ens destrossà des de dins: mentre l’aparell ens brindava un benestar excels la meva dona i jo ens coneguérem. Ella es decebé amb raó quan li vaig dir que estimava en secret la meva primera nòvia. El que és jo, mai havia explorat en les profunditats emocionals de la Núria, i era la meva prudència la que em mantenia al marge de les seves vertaderes fantasies sexuals, és cert, però això no justificà ni de bon tros que m’apunyalés amb el ganivet del formatge després de confessar-me que m’estava fent el salt amb el Moc.

g.

Cada dia arriba a l’estació d’autobús situada davant del número 5 del carrer Llobregós. Espera, deixa passar uns quants setanta-quatres (o no, depèn del dia) i puja a un.
S’asseu a davant de tot, al seient de la dreta del conductor, i així inicia el seu llarg viatge durant el qual roman en tensió. Barcelona desfila al pas parsimoniós de l’autobús davant els seus ulls.
Finalment, el vehicle realitza tot el seu recorregut per la ciutat i arriba a l’estació del número 5 del carrer Llobregós, dues hores i quaranta minuts més tard. Baixa i s’encamina cap a l’acadèmia d’anglès (situada al número 11 del mateix carrer). I així cada dilluns, dimecres i divendres.

No és fàcil tenir per amor platònic un conductor d’autobús.

*

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

De Invasió subtil i altres contes; Pere Calders.

En Felicià Puig i Trèmols seia a la seva butaca, amb els ulls tan buits com la copa de conyac que agafava sense esma. Mirant al buit sense veure-hi res, els seus pensaments anaven teixint un intrincat garbuix del qual només entenia una cosa: que tot se n’havia anat a la merda.

Quan era jove, sempre havia somniat ser ric i poderós i important, com li havien dit que havia estat el seu avi, un industrial tèxtil en tots els seus estereotips: ric, explotador, sense escrúpols, amb visió pel negoci, algun que altre vici imperdonable i una intel·ligència freda i afilada com un bisturí. Quan, en una de les comptades ocasions asseia el seu nét als seus venerables genolls, li parlava de la necessitat de ser inflexible i mirar pels diners, de la llei del més fort i que la pietat era pels mossèns. La força de la seva convicció pràcticament hipnotitzava Felicià, que assentia amb el cap mirant-se’l embadalit. Es va prometre que seria com ell, costés el que costés.

I ara ho havia perdut tot. Primer el seu fill, aquell que mai va saber estimar tot i descobrir-li trets seus en un gest, una mirada, unes paraules. Després la Rita, la nineta dels seus ulls, la que va dir ‘papà’ als sis mesos deixant a tothom de pedra, la que li venia plorant quan s’havia esgarrinxat el genoll. I, simultàniament, havia anat arrancant trossos de cor a la Teresa, fins que ja no n’hi quedava res. Ella li feia pagar aquesta absència amb el seu silenci. Quan sopaven, només el soroll dels coberts demostrava que estaven vius. I quan anaven a dormir (tot i que des que va marxar el Sergi ja no permetia que se li acostés), es girava i callava davant les preguntes del seu marit. Tot i que feia veure que dormia, ell la sentia plorar de matinada.

Era un home infeliç i sobretot sol. La seva cobdícia ho havia espatllat tot. Tot i així, la seva feina era ara l’únic que li quedava. Es va imposar per missió resistir els anys que li quedessin, en un matrimoni buit i sense fills si era precís. Es buscaria una amant o alguna cosa similar i passaria poc temps per casa. Es gastaria l’herència que estava reservant per la Rita i el seu fantàstic (ex) xicot i la dedicaria a passar-s’ho bé.

Just en aquest moment de amarga i patètica determinació, mentre se servia una altra copa amb energies renovades, la Teresa va entrar al menjador, silenciosa com una ombra, i se li va plantar davant. Ell va alçar la vista, debatint-se entre el temor i la curiositat per les primeres paraules que li diria des que la Rita va fer la motxilla i va donar un cop de porta. Ja no tenia els ulls inflats de llàgrimes, sinó que hi lluïa una serenitat perillosa.

– La venjança és un plat que se serveix fred. Continuaré amb aquesta farsa de matrimoni fins que et pensis que t’ho he perdonat tot. I el dia més inesperat… -va arrabassar-li la copa de cristall de Bohèmia i la va estrellar amb fúria contra el parquet. En Felicià va fer un bot, protegint-se amb els braços dels milers de fragments que se’n van desprendre- el dia més inesperat, lamentaràs com mai has lamentat res tot el que m’has fet, fill de la gran puta.

Va agafar la bossa i va marxar al carrer, deixant el seu marit atònit, hiperventilant i amb un tall que li sagnava lleument, tacant poc a poc el terra sembrat de vidres.

*

 

Des dalt dels prestatges de la cuina, un objecte gran que, per falta de llum, la Rita no va saber identificar, va caure rebotant per tots els prestatges, fent rebombori per allà on passava i, finalment, un estrepitós espetec, un terrible soroll metàl·lic, va deixar tota l’habitació en silenci.

-Sergi? – va dir la Rita, tapant-se una mica el cos gairebé nu amb la manteta del sofà.

-No… sóc en Jan… perdona, t’he despertat, oi? No ho volia, però és que estava buscant una pastilla i… això està tan mal endreçat!

-No tranquil, no m’has despertat. Si no dormia tampoc. No puc dormir.

-A mi em passa, ara mateix venia a buscar una valeriana… jo no hi crec massa, però el teu germà sempre insisteix en que li va tan bé…

-Sí, ell dorm millor… vull dir que a casa ell era el de la migranya i jo la de l’insomni.

-Doncs jo sóc dels teus… hi ha nits que em poso a composar a les tres o les quatre. No sé, sempre va bé aprofitar el temps perquè sinó l’avorriment és pitjor.

-Sí, clar… però jo demà m’he de llevar força d’hora, i llavors és més angoixant encara. A més, només em falta demà arribar amb mala cara… que amb la llengua llarga que té la gent a l’escola i després del dia d’avui…

-Sí? Avui ha estat molt terrible?

-Sí… força… bé, suposo que en Sergi ja et va explicar tot el que em va passar i perquè sóc aquí…

-En Sergi només em va explicar que el seu, bé el vostre, pare havia fet de les seves i que si et podies estar aquí una temporada amb nosaltres. Però no me va dir res més.

-No? Que correcte que pot arribar a ser el meu germà… doncs mira, t’ho explico una mica per sobre, sí? –La Rita començava a sentir-se molt còmode, havia passat un dia horrorós, i de cop i volta, en aquell sofà vell, en un pis minúscul del Raval, on mai s’hi hagués pogut imaginar vivint, es sentia ben acompanyada, escoltada, la seva xerrameca tornava a agafar el ritme incontrolable habitual- … llavors el pare em va fer portar en Carles. A mi em va semblar estrany, perquè fet i fet en Carles no pintava res allà, però vaja, com sempre s’havien portat bé i el pare del Carles jo sé que, fa anys ja, quan el pare havia tingut problemes l’havia ajudat… Total, que truco el Carles i està amb una tia, una tal Marina, quan ell m’havia dit que es pensava passar el dia tancat a la biblioteca que tenia exàmens…

Era tan maco en Jan, fins i tot amb els cabells tots despentinats i amb aquell pijama, que no era més que un pantalonet de cotó gastat d’un color fosc, blau marí segurament; i els seus ulls verds, aquell verd felí que brillava fins i tot dins la negror de l’apartament que, a aquelles hores, només gaudia d’aquell núvol lumínic que ronda les grans ciutats.

-I des de que li vas dir que et deixés, que no volies saber res d’ell, n’has sabut res?- Va dir en Jan reprenent el fil de la conversa que la Rita tan sovint perdia o deixava a mig acabar- Vull dir, ha fet el que li vas demanar o ha intentat parlar amb tu?

-Em va estar trucant ahir, però vaig apagar el mòbil. Al matí tenia milers de trucades i tres missatges! Feia temps que no m’enviava tants missatges seguits. Però no deia res; deia que quedéssim, que ell no tenia res a veure amb els plans del meu pare, i que m’estima i tot això… De tota manera fa temps que ja no l’estimo. Sé que sona lleig dit així, però és veritat. No sé què li veia abans, bé sí… però ja no li veig res, no m’atrau i tampoc m’entén; som massa diferents.

-Sí, ja veig què vols dir. Suposo que no poden durar tota la vida aquestes relacions d’adolescents –el to dolç propi d’en Jan va prendre un cadència desdenyosa- Per què, quant de temps feia que sortíeu?

-Des que jo tenia catorze anys. Ara en tinc disset, quasi divuit, així que prop de quatre anys! És que són molts anys! Totes les meves amigues estaven acostumades a ell, bé a totes els hi agradava una mica, durant un temps van haver-hi enveges i alguna baralla, però ara ja era membre del grupet de sempre… bé, ja ens hi veies tu, allà al bar –La Rita es va posar vermella, i tapant-se la cara amb els cabells es va tirar enrere, enfonsant-se dins del sofà. Es va crear un breu silenci-.

-I, per què deies que el dia havia anat tan malament? Ha aparegut el teu pare o…-va dir en Jan, trencant aquell silenci que si s’arriba a allargar, s’hagués convertit en un mur de gel-

-No, del meu pare ni rastre. Ni de la mamà. La mamà m’ha enviat un missatge al matí, preguntava com estava, que suposava que estava amb en Sergi, que no volia que això durés molt, que les coses s’arreglarien, que m’estimava i que no em volia perdre. Un pèl dramàtic, però la mamà és dramàtica, ja li agrada tot això, però no és mala dona. Doncs l’escola, sí, he arribat i tothom em mirava amb cara rara, entre sorpresos, compassius i a la vegada amb cert menyspreu. Em sentia molt incòmode. Llavors ha vingut l’Olga, aquella noia alta i una mica rossa, saps? Força primeta. I m’ha dit que tothom sabia l’escàndol que havia muntat a l’hospital i que havia marxat de casa. A més ho deia amb força naturalitat, com si no fos allò el que li interessés tractar, i no, no era allò, ella volia parlar-me d’en Carles! Té tela, eh? Perquè ella al principi el criticava, el criticava molt i davant meu. Després es van fer amics, i ara diu que són molt amics. Doncs res, que ha vingut i m’ha dit que no li podia fer això, que ell no es mereixia aquell tracte, que encara com ell estava amb mi podent estar amb qualsevol altra, i que jo no podia ser tan superba de tractar-lo així! T’ho pots creure? Això just abans que entrés la professora; i així, tot el dia. Al sortir m’ha semblat veure’l amb el cotxe, al Carles, les nenes s’hi han acostat, però jo he marxat corrent a buscar el metro per venir a petar aquí. No sé, suposo que serà qüestió d’acostumar-m’hi… tampoc queden gaires dies d’escola, així que poc a poc i anar fent. A més d’aquí una setmaneta ja ni se’n recordaran, hi haurà qualsevol altre merder on ficar el nas.

-Se’t veu forta després de tot, sembla que ho superaràs ràpid. I bé, ja t’ho va dir en Sergi, però aquí de moment t’hi pots quedar. Ja veus que no t’oferim gran cosa tampoc.

-Que no? No et pots imaginar com de còmode se’m fa aquest sofà ara mateix! Ah i tranquil que en quan trobi feina em poso a treballar i col·laboraré amb les despeses i el lloguer i tot. Que de fet, si coneixes alguna feina o algú que n’ofereixi, no sé ben bé què puc fer, suposo que cambrera o ajudant en un despatx… També havia pensat en anar a alguna botiga, a veure si necessiten dependentes.

-Tranquil·la Rita, de veritat. Ara per ara centra’t en acabar els estudis, després la sele i llavors ja pensaràs en treballar. Tot i així, jo si sento alguna cosa t’ho dic.

-Sí, merci Jan. És que no vull viure de gorra, saps? De moment em puc encarregar de fer la neteja o alguna cosa així… us puc cuinar també. Hi he estat pensat ara que no dormia, faré totes les feines per compensar.

-Ja! Encara t’haurem de pagar a tu al final…-en Jan va veure com la Rita començava a apagar-se, cada cop més estirada en el tros de sofà on s’estava-. Ei, vaig tirant cap al llit, val? Que si no, no et deixo dormir i demà no hi haurà qui ens desperti. Bona nit Rita.

-Bona nit Jan, fins demà quan tiris la farmaciola un altre cop.

Va fer un gest amb el braç que la Rita va poder veure clarament. Els seus ulls s’havien acostumat a la foscor i ara podia veure totes les formes i figures del menjador i la cuina. Va tancar els ulls i es va arronsar, tot tapant-se els peus amb la manta. Estava cansada, però se sentia tranquil·la i agust.

__

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.

El Sergi va obrir la porta, després de sentir el timbre insistent (“Ja va, ja va”). Atònit, es va mirar la Rita a l’altra banda del llindar amb cara de circumstàncies i una motxilla immensa.

– Rita? Què passa?

La noia va esbufegar, desviant cap a un costat el serrell rebel. Va entrar, deixant el seu germà totalment descolocat.

– S’ha muntat una Sergi… Déu meu. El papà és un imbècil.

– I ara te n’adones. Què ha passat?

***

Asseguda al sofà, amb el Sergi al costat fent-se’n creus i en Jan escoltant d’incògnit mentre eixuga plats a la cuina, la Rita acaba la història.

-… i per acabar, va el molt cabrón i li deixa tot al Carles. Al Carles! Ni que estiguéssim casats! He agafat tot el que he trobat i he decidit que jo en aquella casa no hi torno a posar els peus, mai més. Em sap molt greu per la mamà però sé que amb el temps ho entendrà.

– I véns per quedar-te.

– Siusplau.

– Si no tens inconvenient en dormir al sofà, per mi pots estar tot el temps que vulguis Rita.

Va abraçar el seu germà amb totes les seves forces, tremolant encara de la ràbia que li provocava explicar la història, fent-la irremissiblement certa.

– Gràcies Sergi. Per descomptat us ajudaré a pagar el lloguer quan trobi feina.

– No pateixis, fins ara ens les hem arreglat molt bé en Jan i jo. Oi Jan? – havia tret el cap per la porta, impacient per saber el desenllaç d’aquella situació.

– Eh? Sí, sí, oi tant.

– La meva germana es quedarà vivint amb nosaltres. A casa hi ha hagut merder, per variar. Definitivament, el Felicià és imbècil- la Rita no sabia on ficar-se. Hauria d’aprendre a no posar-se vermella en presència de si havia de viure allà.

– Bé, escalfaré una mica més de macarrons. Van bé, oi?

– Sí sí i tant!-la Rita s’apressa a girar-se.- Sergi, on puc deixar les coses?

– Uui, aquí espai poc, però vaja, vine que faig lloc a l’armari. T’has portat mitja casa eh!

Aquella nit, dormint al sofà, tot i amb les cames arronsades i clavant-se-li vés a saber què a l’omòplat (cap a altes hores de la matinada va descobrir que era el comandament a distància), la Rita va pensar que a partir d’aquell moment, la seva vida havia canviat cap a millor. Dirigint un somriure al sostre, es va acotxar com va poder i va adorar mentalment el seu germà, al qual sentia roncar a través de la fina paret.

Pel contrari, qui no va poder aclucar l’ull va ser la Teresa. Amb el seu marit encara a l’hospital, dormia sola, tot i que si hagués estat allà, l’hagués apallissat. Els dos fills que tenia havien marxat de casa, i tot per l’imbècil del seu marit. Un divorci suposava un daltabaix social, però igualment, pensava fer-li-ho pagar, a aquell cretí. Pensava fer-li-ho pagar molt car. Entre llàgrimes i sanglots, va dibuixar un somriure amarg, mentre s’esgarrapava fort els braços.

Aquesta és una seqüència del nostre cadàver exquisit.

Si vols, pots llegir la història sencera aquí.